Editorial
Els ultres i el futbol
El control previ evita més desgràcies, però el problema existeix i es repeteix amb una assiduïtat preocupant
El 2003 va ser un any decisiu en relació amb la presència de grups violents als estadis de futbol. Almenys pel que fa al FC Barcelona. Joan Laporta va accedir a la presidència i es va proposar eliminar els radicals de les grades, una cosa que no va ser fàcil i que no li va suposar poques crítiques i, fins i tot, temptatives d’agressió i amenaces. Des d’aleshores, els Boixos Nois, que fins aquell moment havien gaudit d’una certa cobertura institucional, van deixar de poder accedir a les instal·lacions del club on guardaven banderes i material divers, i van ser erradicats del Gol Sud. Almenys en teoria i almenys a casa. El cert és que la seva presència s’ha mantingut al llarg dels anys –especialment en els desplaçaments– i que alguns dels seus derivats, com els Casuals, acumulen un historial considerable d’actes delictius més enllà dels estadis. Els Boixos Nois no han desaparegut ni han crescut –i no s’han fet presents, per exemple, a Montjuïc–, però els Mossos creuen que la seva incidència augmentarà quan el club es traslladi al nou Camp Nou.
El cas és que el fenomen ultra és difícil d’analitzar perquè té moltes variants i perquè ha anat evolucionant des de la seva eclosió en els anys 80 i 90 del segle XX. Des d’aleshores, hi ha hagut altres dates clau que ajuden a situar el problema. Una va ser la tragèdia de Heysel, a la final de la Copa d’Europa, amb 39 morts arran d’un enfrontament entre les aficions del Liverpool i la Juventus. Aquest episodi va comportar l’expulsió durant anys dels clubs anglesos de les competicions europees i, en conseqüència, un descens notable del nivell de violència a les illes, com a mínim dels grups organitzats. Una altra, la incursió d’aficionats russos a l’Eurocopa del 2016, a Marsella. Es va tractar més d’una ràtzia paramilitar que d’una baralla entra aficions. Va ser la punta d’un iceberg que simbolitza la situació actual del fenomen ultra a Europa, amb focus especialment inquietants a França, Itàlia, l’Europa Central i de l’Est, però també en països com Suïssa i, per descomptat, Espanya.
Hi ha fets recents que han tornat a posar sobre la taula el problema: l’actuació del Frente Atlético (amb una considerable presència i influència en el club) al Metropolitano durant el derbi madrileny; la violència dels ultres de l’Anderlecht a Anoeta; la detenció de 19 radicals de l’Inter i de l’AC Milan, acusats d’extorsions i amb connexions amb la ‘Ndrangheta calabresa, o d’altres episodis menors però no menys significatius com ara l’actuació dels seguidors del Feyenoord a Girona (simbologia nazi, llançament d’objectes...) durant un partit de la Champions.
S’ha instal·lat a tot el continent un corrent que no obeeix necessàriament a paràmetres ideològics (hi ha ultres de tots els signes, tot i que destaquen els radicals d’extrema dreta), sinó, essencialment, una pràctica repetida i constant de la violència, molts cops amb el futbol com a simple teló de fons, no només a l’interior dels estadis, sinó també al carrer, amb entramats estructurals entre els grups que han cobrat nova vida amb les xarxes socials, els fòrums i els xats, i amb amistats i enemistats enquistades. El control previ i les informacions entre cossos policials eviten més desgràcies, però el problema existeix i es repeteix amb una assiduïtat preocupant.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
