¿Qui pot aturar Netanyahu?

No ho estan fent els seus propis conciutadans, per molt que alguns critiquin el seu intent de blindar-se davant la justícia per unes causes que el poden portar a la presó i siguin molts menys els que protesten per la seva aposta violenta. Són molts més, d’acord amb les enquestes més recents, els que aplaudeixen la decisió d’envair el Líban; fet que suposa no descartar que, quan hi hagi un lleuger parèntesi bèl·lic, decideixi convocar eleccions anticipades per aprofitar l’augment de popularitat. Al cap i a la fi, cap dels seus contrincants té avui més suport que ell.

Tampoc sembla que Hamàs estigui en condicions de frenar-lo. Seriosament debilitat, tant políticament com militarment, amb prou feines pot desenvolupar una activitat més pròpia d’un grup guerriller que d’un exèrcit capaç de fer front a l’empenta de les Forces de Defensa d’Israel (FDI). Incapaç d’expulsar les tropes israelianes, ni de Gaza ni de Cisjordània, es veu obligat a assumir que no té prou mitjans a curt termini ni ningú (sigui Hezbol·là o l’Iran) se la jugarà per ell.

Una cosa similar es pot dir de Hezbol·là, encara sota l’impacte de la seva decapitació política i en una situació d’extrema vulnerabilitat, davant la generalitzada penetració dels serveis d’intel·ligència israelians a les seves xarxes de comunicació i cadenes de subministrament. El cop rebut no significa, com ja s’està veient per les dificultats que estan trobant les FDI en la seva invasió del Líban, que no li pugui oposar resistència, ocasionant-li baixes en un territori que coneix al detall i en una confrontació per a la qual porta anys preparant-se. Però ni està en condicions d’entrar amb força a Israel, ni tampoc de prendre la iniciativa estratègica per forçar una retirada total del seu enemic. I si això val per a Hezbol·là, no cal afegir res d’unes forces armades libaneses que han demostrat àmpliament la seva inutilitat en la defensa del seu propi territori.

Un esglaó per sobre, tampoc l’Iran, a l’espera de rebre el pròxim atac israelià, disposa de prou mitjans per doblegar el seu ja tradicional enemic. Descartada la invasió terrestre –per la senzilla raó que no hi ha frontera comuna entre tots dos– i la batalla naval a gran escala –donades les limitades capacitats ofensives dels dos–, tot queda reduït a l’àmbit aeri i artiller, sense perdre de vista, en tot cas, els assassinats selectius i els ciberatacs. Les sancions internacionals han impedit a l’Iran modernitzar la seva força aèria, avui a anys llum de l’arsenal que acumula Tel Aviv. No es tracta únicament dels avançats caces de fabricació nord-americana amb què compten les FDI, sinó que també cal-hi sumar la seva capacitat de reavituallament en vol i els seus diversos enginys de guerra electrònica; un actiu, en definitiva, que deixa l’Iran incapacitat per plantejar una amenaça de força sobre territori israelià. I ni tan sols al terreny dels míssils millora gaire el balanç, ja que, tot i que Teheran compta amb dos tipus de míssils d’abast intermedi que poden abatre objectius en territori israelià, el sofisticat sistema de defensa antiaeri israelià pot reduir substancialment l’efecte real de les andanades iranianes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si s’afegeix a la llista els Estats Units, els Vint-i-set o els governs àrabs, la conclusió ens porta al mateix punt. Atès que ni l’ONU ni la CIJ ni la CPI tenen mitjans propis per obligar que s’atenguin les seves resolucions ni els seus dictàmens, es podria imaginar que serien els governs que mantenen relacions amb Israel i que li subministren armes els que aturessin Netanyahu. Però si cap dels esmentats (amb l’excepció de Jordània) s’ha atrevit a retirar el seu ambaixador a Tel Aviv, no és realista suposar que aniran més enllà fins al punt que l’extremista Govern israelià hagi de reconsiderar la seva actuació.

En definitiva, Netanyahu continua tenint via lliure.