Autor prolífic i divers

Antonio Skármeta, Premi Nacional de Literatura 2014 i un referent de la generació d’escriptors xilens que va haver de desplegar les ales enmig de la dictadura militar, va morir ahir als 83 anys. El nom de l’autor d’Ardiente paciencia, reeditada com El cartero de Neruda, el seu gran èxit, està profundament associat a aquells anys d’esquinçament i esperança al seu país.

"Gràcies, mestre, per la vida viscuda. Pels contes, les novel·les i el teatre. Pel compromís polític. Pel xou dels llibres que va ampliar les fronteres de la literatura. Per somiar que la neu cremava al Xile que et va doldre tant", va dir el president Gabriel Boric, la iniciació del qual com a home de la política no està dissociada d’aquestes lectures.

Nascut el 7 de novembre de 1940 a la ciutat del nord d’Antofagasta i descendent de croats, Skármeta va ser un autor prolífic i diversificat, dels contes i novel·les a les obres de teatre i la literatura infantil, dels guions de cine a la direcció i fins i tot a un breu pas per l’actuació.

La narrativa xilena dels últims anys ha adquirit reconeixement internacional a partir de Roberto Bolaño, Pedro Lemebel i els actuals Benjamín Labatut i Alejandro Zambra, entre altres autors. Skármeta pertanyia a una colla diferent, la que havia seguit el camí d’autors com José Donoso, Rodolfo Edwards i Enrique Lafourcade. La seva generació, la mateixa d’Isabel Allende, Ariel Dorfman, Poli Délano i Roberto Baeza, entre d’altres, va desplegar les ales al principi de la fallida experiència del Govern de la Unitat Popular, enderrocat per un cop militar, i després entre l’exili i la repressió interna. Els primers llibres de Skármeta van ser les col·leccions de contes El entusiasmo (1967), Desnudo en el tejado (1969) i Tiro libre (1973).

La sagnant caiguda de Salvador Allende el va obligar a abandonar el país. Es va establir primer a l’Argentina. Després a Bolívia i més endavant a Alemanya. Allà es va unir als artistes i intel·lectuals xilens que es van abocar en les tasques de denúncia de l’horror. Va ser a Alemanya on va aprofundir la relació amb el cine, una de les seves passions més grans. D’aquell període són les novel·les Soñé que la nieve ardía (1975), No pasó nada (1980), La insurrección (1982) i Ardiente paciencia (1985).

Popularitat

Notícies relacionades

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

En què s’assemblen banquers i futbolistes

Va tornar a Xile el 1988, a les vigílies del plebiscit que va acabar amb les aspiracions del dictador Augusto Pinochet de mantenir-se eternament al palau de La Moneda. Skármeta va escriure articles i va intervenir en les discussions que van crear les condicions per a la derrota de la dictadura, que va obrir les portes per a la transició democràtica. A l’assumir la presidència Patricio Aylwin, Skármeta va fundar el taller literari Heinrich Böll a l’Institut Goethe de Santiago. El maig del 2000, el tercer president de la transició, Ricardo Lagos, el va nomenar ambaixador a Alemanya. Es va mantenir en aquest càrrec durant tres anys.

Casat dues vegades i pare de tres fills, Skármeta era una mena de rara avis en el camp de la cultura del seu país. La seva popularitat no provenia només del món dels llibres, sinó de les apropiacions que havia fet el cine d’alguns dels seus títols: Ardiente paciencia, El cartero de Neruda, El baile de la Victoria i El plebiscito, que va inspirar el guió de No, el celebrat film de Pablo Larraín. El seu Show de los libros, al canal TVN, aflora en la memòria dels xilens. La seva loquacitat i sentit de l’humor, recoberts d’una erudició que no mirava mai d’imposar-se a l’entrevistat, van aplanar el camí de la iniciació en la lectura de molts televidents. Skármeta sempre somreia, i molts prefereixen recordar-lo d’aquesta manera.