Començo a tenir amics que es jubilen

Tinc un amic que s’acaba de jubilar amb només 60 anys, que diuen que són els nous 59. Fa anys que mira per televisió les excursions de l’11S a Barcelona, o els autobusos que es contracten per anar a veure alguna actuació del Vivales a prop de Perpinyà, i estava esperant a tenir l’edat que li dona dret a aquestes gresques. Passa que, ara que ja està en l’edat de lligar-se una estelada al coll i anar a passar el dia amb altres com ell, la cosa va de mal borràs. No és que el meu amic sigui llacista, al contrari, però veia a TV3 l’alegria amb què els iaios creien anar cap a Ítaca encara que en realitat anessin a Seta, i volia ser un d’ells. Fins i tot tenia pensat –amb la seva senyora, que també s’acaba de jubilar– comprar-se la pròxima samarreta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), encara que fos per sentir-se un més del grup. Així d’il·lusionat estava.

–Ara que ja soc un jubilat i em puc apuntar a la festa, el procés va a menys –es lamenta, no sense raó.

Notícies relacionades

Rubiales: una sentència amb clarobscurs

El bé no fa soroll i el soroll no fa bé

Jo li dic que no es preocupi, que, encara que siguin pocs, hi seguirà havent excursions; al cap i a la fi, la persistència d’aquests quatre avis és l’únic que li queda al Vivales en aquesta vida. Però ell insisteix que no és el mateix, que per ser quatre gats prefereix quedar-se a casa i anar cada tarda a jugar a cartes. En el fons l’entenc, perquè un observava els participants en aquestes excursions organitzades i semblava que rejovenien i tot. Tota una existència sense res d’interessant per explicar als nets, i a la tardor de la vida els va sortir l’oportunitat de cridar a favor d’un messies. Per coses així val la pena viure. Ha de ser una decepció que, una vegada arriba un a l’edat de merèixer escapades llacistes, siguin només una ombra del que van ser.

L’ANC hauria de tenir en compte que els seus clients van morint –és llei de vida– i d’intentar rejovenir la participació. El meu amic i la seva senyora contagiarien a la resta l’alegria i la gatzara de la seva joventut, que falta li fa al procés. A manca d’opcions llacistes, han acabat contractant un viatge de l’Imserso a Vinaròs, una setmana a pensió completa per poc més de 200 euros. No està malament i menjaran bon arròs, però no podran cridar visques a la republiqueta, que és el que els feia il·lusió.