Desgana
Una cosa en què no creure
De vegades fas les coses amb tanta desgana, i rutinàriament, que no saps què has fet fins que algú t’ho esmenta temps després, gairebé per casualitat. A mi ja no m’estranya saber què vaig escriure molt després d’escriure-ho. Però passen coses pitjors: al maig em vaig posar a llegir un llibre i, quan em faltaven cinquanta pàgines per acabar-lo, em vaig adonar que l’havia llegit feia alguns anys. No té per què ser sempre desgana això que t’impedeix recordar què vas fer. Abans de la final del Mundial de 1962, a Xile, el futbolista brasiler Mané Garrincha va tornar al vestidor, després de l’escalfament inicial, i es va acostar a Aymoré Moreira, el seleccionador. "Disculpi, mestre, ¿avui és la final?", li va consultar. Moreira el va mirar molt nerviós. "Sí... juguem contra Txecoslovàquia". "Ah..., amb raó hi ha tanta gent", va observar el jugador.
Escèptic
Certes tasques poden portar-se a terme intentant no saber que les estàs fent, tot i que sigui fregir un pit de gall dindi compost d’aigua en un cinquanta-cinc per cent, circumstància que no significa tant estafa que, per descomptat, com a sopar. La ignorància disminueix el teu malestar. "Ho vaig fer", pots admetre, "però en el meu descàrrec ni tan sols en vaig ser conscient". Durant molt temps vaig coincidir amb un diputat a la cafeteria del Parlament gallec, en la meva etapa de cronista polític. A l’hora de la tapa del migdia, després d’una comissió, o d’un ple, o de simplement ser allà per ser-hi, al quedar lliure un dels diaris de la cafeteria l’obria i remugava "A veure què vaig dir ahir". L’intrigaven les seves pròpies declaracions. Al principi pensava que feia broma, però a poc a poc vaig començar a sospitar que li agradava viure en la inòpia, per no veure’s barrejat en els seus propis assumptes. Existeix un punt en el qual et tornes un escèptic de les coses que passen davant dels teus ulls, o que passen per les teves mans. No els dones crèdit fins que et diuen: "La que vas muntar ahir". Potser el següent és afirmar un dia allò d’aquell personatge de l’humorista Chumy Chúmez, que deia "jo ja no crec ni en el que no diuen els diaris".
