Feijóo mou fitxa

Tot i que era un rumor insistent en els cenacles del Madrid informat, no ha tingut caràcter polític fins que ha passat. "Caurà querella", deien les gorges pregones, amb millor o pitjor ànim, segons la vorera ideològica, però el fet és que, a mesura que el cas Koldo s’anava convertint en el cas Ábalos, l’espiell del PP s’anava desviant cap a Pedro Sánchez. Només faltava tenir l’impuls final, i aquest ha vingut amb l’informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, que ha donat al PP la munició per disparar directament cap al president, via querella contra el partit que dirigeix. La denúncia s’ha presentat a l’Audiència Nacional pels presumptes delictes de "finançament il·legal, suborn i tràfic d’influències", i és la primera acció política important d’Alberto Núñez Feijóo des que va guanyar i/o perdre les eleccions. Una acció que aspira a convertir-se en un autèntic tsunami que enderroqui el Govern i provoqui noves eleccions. El PP està convençut que l’informe de l’UCO és la punta de l’iceberg i que les carpetes judicials aniran engreixant-se a mesura que es vagi gratant la superfície, i si bé poden desinflar-se’n algunes, també sembla que hi pot haver prou brases per crear una gran foguera. Temps al temps, que correrà més ràpid del que és previsible.

Siguin quins siguin els tempos, hi ha un fet irrefutable: la legislatura espanyola ha mutat definitivament. Primer, perquè entra de ple en la lògica judicial, i tots els horitzons estan oberts, inclosa la denúncia contra el mateix president i la posterior votació d’un suplicatori. Passarà o no passarà, però no hi ha dubte que aquest és l’objectiu de la maquinària que s’ha posat en marxa. I si aquesta variable judicial impacta directament en la legislatura, els altres estressors poden convertir el ruixat actual en la tempesta perfecta. D’una banda, els nuclis de poder que pressionen políticament i intenten influir al marge del legislatiu, impactant-li de manera directa. No cal dir que la batalla a les alçades entre el Constitucional i el Suprem, arran de la llei d’amnistia, és el principal estressor d’aquest món que condiciona la política des d’un univers antipolític. Però l’altre estressor no és menor: la fragilitat enorme de la majoria que sustenta el Govern espanyol i que empitjora a mesura que avança la negociació pressupostària. En aquest punt, les notícies que arriben de Waterloo –via reunions a Suïssa– no són especialment bones per a un Pedro Sánchez que ha generat una absoluta desconfiança a Junts, el seu aliat imprescindible, els avisos del qual no poden ser més clars: "si el PSOE no compleix amb Catalunya, els diputats de Junts no compliran amb el PSOE", la qual cosa han fet efectiva al Congrés, on el PSOE ha perdut moltes votacions.

Notícies relacionades

¿Jutges vs. fiscals?

Meravellosa calamitat

I aquest és un punt crucial perquè, a diferència d’ERC, Sumar o fins i tot Bildu, Junts està fora de la matemàtica amb la qual compta Pedro Sánchez per sobreviure. També ho estaria el PNB, però és més improbable atesa la seva dependència del vot socialista en el Govern basc, de manera que totes les travesses necessiten la X de Junts. Si finalment s’avancés en el pla de Feijóo de situar Pedro Sánchez contra les cordes judicials, i això derivés en una votació de suplicatori o en una moció de censura, els vots de Junts serien imprescindibles en ambdues direccions: o per salvar Sánchez o per enfonsar-lo. Al capdavall, Junts no necessita votar cap proposta de Feijóo, només li cal abstenir-se per fer caure la partida. I Junts ho repeteix per activa i per passiva: qui compleixi amb Catalunya podrà teixir aliances.

De moment qui no compleix és Pedro Sánchez, que és qui té el poder. I no compleix especialment en matèries tan sensibles com les inversions eternament ajornades o les infraestructures promeses –el corredor del Mediterrani ja serà inservible quan comenci a funcionar– o el tema lingüístic o la qüestió fonamental del finançament. I tot mentre l’amnistia està als llimbs. Junts no ha enganyat, ha avisat, ha fet caure votacions i ha recordat que es deu als seus votants i no a cap pacte imaginari amb no se sap quines esquerres salvadores. Avisos que el PSOE no ha escoltat. Ho farà ara? De la necessitat, virtut, diuen. I ara, de necessitat en tindran molta.