Les misèries de Feijóo

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

15 d’octubre del 2024. 00:10

0 Comentaris

TAREK/PP

La nova detonació del cas Koldo sembla haver sigut dissenyada per tapar les misèries de Feijóo. En el pitjor moment del líder popular, paradoxes de la vida, la ferida oberta del sanchisme acudeix a temps per rescatar-lo. Perquè, just abans que apareguessin en escena les noves i inquietants revelacions que demostrarien l’extensió de la trama corrupta en diverses administracions, Feijóo transitava, una altra vegada, sense rumb i sense oxigen, enmig d’una de les seves crisis existencials. L’últim episodi del líder popular va començar fa unes setmanes, quan va votar al Congrés a favor d’una reforma legal que permetia que uns 40 presos d’ETA fossin excarcerats abans del previst. Davant la magnitud de l’escàndol, el PP va intentar fer veure que havia sigut víctima d’un engany de Sánchez, el pèrfid dimoni que serveix per justificar-ho tot. Però va ser un altre mal negoci: per al seu partit, ser manipulats per Sánchez és un afront encara pitjor que el d’afavorir presos terroristes. Per això, la passada setmana el seu braç dret, Miguel Tellado, va treure al Congrés un repugnant cartell amb la fotografia dels assassinats socialistes per ETA, un gest efectista que pretenia compensar la seva relliscada a favor dels presos, però que empitjorava més la situació. De sobte, el seu partit era alhora tou amb els terroristes, incoherent amb el seu passat i un groller manipulador de les víctimes, que van sortir en tromba en contra del PP. Conscient del punt crític en el qual es trobava, Feijóo s’ha abalançat a sobre del cas Koldo com el que és, un miracle mediàtic, una oportunitat d’or per intentar canviar el pas i tirar fum sobre el seu propi desconcert. No obstant, no sembla que l’esvoranc obert al cor del sanchisme sigui suficient per dissimular els problemes que té Feijóo amb la seva pròpia brúixola política. Perquè el que denota el doble i grotesc episodi del líder popular, sempre amb ETA pel mig, és que és incapaç de situar-se en el punt mitjà que no existeix entre la moderació que somiava quan va arribar per conquerir el centre i els radicals que l’empenyen sempre cap a Ayuso o Aznar. Li passa amb ETA, li passa amb Vox, li passa amb Catalunya: sap que per aconseguir suports que no siguin els de la ultradreta necessita moderar el seu discurs, però sap que si el modera el devoraran els seus propis cocodrils. Aquesta és la presó moral en la qual es troba tancat Feijóo: és un moderat que mai podrà exercir com a tal, perquè mai l’hi permetrà el sistema mediàtic i judicial que l’alberga i el condiciona. No és estranya la seva mirada perduda en les seves últimes aparicions públiques, que són una metàfora de l’extraviament en el qual es troba el seu partit. ¿Cap a on va aquest PP? Millor que respondre aquesta pregunta, Feijóo ha vist en les barbàries d’Ábalos una llum al final del seu propi túnel. Tot i que sembli un acudit, el partit campió de la corrupció es fa l’escandalitzat quan veu la palla a l’ull aliè. Sembla una grolleria que el partit de M. Rajoy doni lliçons de puresa, però a curt termini la fugida cap endavant sempre funciona.