Parlotejar
El contrari de parlotejar seria parlar amb fonament. Però si només poguéssim obrir la boca amb coneixement de causa, viuríem en un silenci monàstic. Ho diu el Tao: "El que calla sap; el que parla no sap".
La idea del silenci monàstic em sedueix. Miro d’imaginar com seria el món si, de sobte, calléssim tots els que parlotegem. Es produiria un silenci de caràcter místic que, paradoxalment, en comptes d’allunyar-nos de la comunitat, ens hi connectaria. Al no parlar innecessàriament, els nostres llaços espirituals es reforçarien. Un aniria a l’autobús o al metro, concentrat en si mateix, i d’aquest entotsolament sorgirien vincles invisibles amb la resta del passatge. Naixeria una complicitat basada en el mutisme.
Ara bé, si en el vagó en el qual viatgéssim nosaltres hi anés també, per casualitat, un estudiós del món subatòmic, li permetríem que ens fes una breu conferència sobre el principi d’incertesa o sobre la superposició quàntica. També els especialistes en pulmó i cor podrien, entre parada i parada, informar-nos sobre els exercicis més recomanables per mantenir una bona salut cardiovascular. Si en aquest autobús o vagó de metro es trobés un teòric de la novel·la, li permetríem, així mateix, que ens desentranyés els mecanismes secrets d’un relat. I si hi hagués també un expert en la Bíblia, esperaríem que ens il·lustrés sobre el significat de les paraules d’aquest llibre sagrat segons les quals en el principi dels temps, "la terra estava desordenada i buida i les tenebres regnaven sobre la faç de l’abisme i l’esperit de Déu aletejava sobre la foscor de les aigües".
Notícies relacionadesQue bo, ¿no? Qualsevol s’imagina aquest aleteig sinistre enmig del caos i la penombra. Tant de bo algú entrés en aquest autobús i enmig del silenci recités aquests versicles terribles per explicar-nos després com van ser els primers instants de la Creació. O sigui, el que anomenem el big-bang.
Però no, sembla ser que estem condemnats a parlotejar, jo el primer, ho reconec, i en aquesta xerradissa ens distanciem. Quina nostàlgia d’un món més silenciós i assossegat que el que hem donat a llum.
