Puters al carrer; víctimes oblidades
Com més normalitzem una violència de pagament cap a les dones, més febles ens deixen en els delictes sexuals
Suposo que és perquè parlem de menors, de dones, de violació i, sobretot, de prostitució; però en qualsevol altra circumstància el resultat no hauria sigut ni de bon tros tan escandalós. Parlem de les menors de Múrcia. Ja ho saben. Es va desarticular una xarxa que captava a menors de 14 i 17 anys en escoles i discoteques per explotar-les sexualment. Hi havia prostituïdors de sobres, d’entre 40 i 80 anys, blancs, amb diners, que pagaven fins a 200 euros. Ni tan sols es feia esgarrifança tenir davant seu menors que podien ser les seves filles o les seves netes. Van detenir proxenetes i puters. Entre els primers, també dones. I entre els segons, un grup d’empresaris. I així s’arriba a un judici en què la fiscalia demanava set anys de presó.
El problema és que el cas es retarda en la justícia deu anys. Això fa que les penes es redueixin, però a més les víctimes no es presenten com a acusació particular, i algunes arriben a acords per evitar judici i d’altres perquè no volien veure’ls a la presó. Conclusió: a l’espera de què passa amb les proxenetes, tots els empresaris han quedat lliures al carrer. Tan sols han de pagar una multa barata, assumir no cometre més delictes, no comunicar-se amb les víctimes i fer un curs de reeducació sexual. Com si a uns individus ja jubilats els hagués de servir de gaire.
Alguns punts sobre la taula...
Primer, la fiscalia. Encara més en un tema de menors, es podia haver oposat a aquests acords i ser més exigent. Si no ho fa ella, ¿qui? I, és clar, per a una justícia saturada, els acords són el més fàcil, una via que alleugereix la feina. A part, es denota un abandonament general del sistema sobre les víctimes, sense tenir en compte de l’impacte emocional que els causa. Unes víctimes que, en alguns casos, sembla que no són conscients de la gravetat, o que els falta un suport psicològic per avaluar l’envergadura d’aquest tema, les conseqüències que comporta i la necessitat de reparar el mal i de fer justícia.
Segon, els acords. No és el primer cas, ni serà l’últim. Hem vist molts titulars aquests últims anys i a això em referia quan va saltar l’escàndol de la llei del sí és sí, que semblava que era l’únic que deixava els violadors en llibertat. No, hi ha moltes altres circumstàncies, algunes d’avalades fins i tot pel mateix sistema. Així que, d’hipocresies, les justes. Els acords són vàlids i estan permesos per la llei d’enjudiciament criminal. El cas és que, des del 2022, s’espera que es compleixi un anunci que va fer la fiscalia, que consistia a elaborar una circular per posar límit a aquests pactes en els casos de determinats delictes, com ara els sexuals. Dos anys després, continuem esperant.
Tercer, l’acceptació de la prostitució de menors en aquest país. Per ser l’últim punt no és el menys important, perquè explica totes les altres coses. Explica que hi hagi puters que pensin que el que van fer no és tan greu. Explica que hi hagi demanda de menors perquè no pensen en persones, sinó en carn fresca sobre la qual exercir poder. Explica que el sistema permeti arribar a acords tan fàcilment. Explica que hi hagi víctimes que pensin més en les conseqüències per a ells que per a elles. Explica que la fiscalia miri a un altre costat sense defensar més les víctimes. Explica que hi hagi dones com a proxenetes que sotmetin altres dones. Explica que el sistema sigui un acudit i creï víctimes de primera i de segona. Explica que aquest país té una assignatura pendent davant la prostitució, quan posa el crit al cel recordant la necessitat de perseguir el puter i la tercera locativa. Explica que hi hagi articles a la premsa de persones involucrades en el negoci molt nervioses i que pensen més en el puter i els diners que en les víctimes que crea la prostitució.
I també que, cada vegada que aquest tema arriba al Congrés dels Diputats, no hi hagi unanimitat i hi hagi partits (fins i tot aquells que es fan dir catòlics, apostòlics i romans) que hi votin en contra. Això no va de moral, va de vulnerabilitat i va de drets. Va del fet que com més normalitzem una violència de pagament cap a les dones, més febles ens deixen en els delictes de violència sexual. I que no hi ha cursos de reeducació sexual que valguin, quan és el mateix sistema el que t’educa per agredir sense culpes i, de vegades, fins i tot sense penes.
