La revolució, a quatre passes

Que ningú s’enfadi. Revolució és, segons la Real Academia, "un canvi profund, generalment violent, en les estructures polítiques i socioeconòmiques". Solem atribuir-li un biaix d’esquerres, però no té per què ser així. El canvi pot produir-se en un sentit o en un altre, al servei d’uns o d’altres. Si volen, anomenin-ho contrarevolució. ¿Seria, o no seria, revolucionària la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca? Fins i tot si atribuïm la seva retòrica extraviada a una concessió als algoritmes, el que sabem dels seus plans és per posar-se a córrer. Pel que ens hi va, fixem-nos en el que pot suposar per al món, Europa i Espanya, una nova presidència seva. Que el líder del país que inverteix més en defensa que els vuit següents de la llista decideixi que primer Amèrica i les altres coses ja ho veurem no és cosa menor. Una tragèdia per als ucraïnesos. Un regal per a Putin. La millor notícia per a Netanyahu. La pitjor per a la pau al Pròxim Orient. ¿I per a la Xina? Hi ha dies per a tot. N’hi ha per a afalacs a Xi Jinping per la seva capacitat de dominar 1.400 milions de persones amb mà de ferro, i d’altres per atiar la guerra comercial (amb el permís d’Elon Musk). Amb poc marge per millorar les relacions, tenint en compte que entre demòcrates i republicans han convençut gairebé la meitat dels nord-americans que la Xina és el Darth Vader del segle XXI. Mentrestant, l’amic Putin ven armes a mig món i gangrena les democràcies allà on pot.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No és estrany que a Brussel·les hagi augmentat el consum d’ansiolítics. Trump menysprea la Unió Europea i considera superada l’OTAN. Més llenya per a la revolució. Poc abans que Ursula von der Leyen carregués contra l’hongarès Viktor Orbán, ell el rebia a Washington com el seu principal aliat al continent. Mai havia passat una cosa així. Els líders d’extrema dreta que formen part de governs europeus somien tots fer-se la foto al Despatx Oval. No són quatre gats: governen a Croàcia, Hongria, Txèquia, Finlàndia, Itàlia, els Països Baixos, i a Suècia i França tenen els governs agafats pels vots. Males notícies per a una Europa que perd competitivitat i es trobarà amb un món més advers, si guanya Trump. I males notícies també per a Montesquieu, per la voluntat d’aquest d’exportar el control del sistema judicial.

A Espanya, mentre Alberto Núñez Feijóo ha fet com Xi, veure-les venir, Pedro Sánchez ha convocat el congrés del PSOE per a finals de novembre. Tots dos van arribar a pensar que Kamala Harris capgirar les enquestes. En cas de confirmar-se els últims sondejos, Sánchez haurà d’abandonar tota il·lusió de ser el seu principal aliat a Europa i Feijóo ja no podrà callar. A les males relacions del Govern amb Milei, Maduro i Sheinbaum, caldrà sumar-hi el menyspreu del president dels EUA per una Espanya que considera comunista. Això tampoc havia passat mai. Tampoc que el candidat conservador rebi Santiago Abascal abans que el líder del PP. En cas de confirmar-se els pronòstics, Feijóo haurà de fer mèrits, i Sánchez no tindrà cap més opció que atrinxerar-se encara més, si això és una opció. Males notícies per a la polarització que patim.