La culpa de l’habitatge

Tot ve d’una mala rima. La majoria de problemes d’aquest país són culpa d’una falca que podria haver firmat Mecano. Encara paguem una ocurrència: la de rimar "propietari" amb "proletari", més infame que la de "Nova York" amb "jamón de York".

La frase la va dir José Luis Arrese, primer ministre d’Habitatge a les Corts franquistes que, raptat per les muses del mercat, va afirmar el 1957: "Volem una Espanya de propietaris, no de proletaris".

Just mig segle després, l’octubre del 2007, la meva generació, llavors al voltant dels 20 anys, ja havia caigut que aquesta frase havia sigut l’inici de la ruïna. Potser per això es va convocar a les places espanyoles una mobilització per cridar a plens pulmons una altra frase en, diguem, vers lliure: "No tindràs una casa en el teu puta vida". Aquest va ser el lema que sintetitzava el problema. Les rimes les deixem per a les cançons. Per exemple, quan La costa brava, a Adoro las pijas de mi ciudad, cantaven "No conozco a quien se resista / a su sonrisa de dentista", l’amic Ignacio Pato canta: "A su sonrisa de rentista".

Aquesta setmana, les manifestacions per l’habitatge han deixat vell aquell eslògan, perquè la gent ha sortit al carrer per poder permetre’s el luxe de pagar-se un lloguer: no ja d’aspirar a tenir una casa, sinó d’arribar al caprici de dormir dins d’una.

Marcos Bartolomé publicava fa uns dies un imprescindible (per didàctic, rigorós i necessari) article a El Orden Mundial en què repassava aquest franquisme immobiliari que va provocar, i provoca, el problema actual. Després de la famosa rima mecano del ministre franquista, van venir els fets: entre 1961 i 1975 es van construir quatre milions de pisos. Es finançava el 60% del valor, però els diners es posaven en mans d’operadors privats. El pacte era, tant en el desarrollismo com en els primers anys del segle XXI, tenir un salari menor que el dels països europeus més desenvolupats, però també el matalàs d’una casa en propietat.

Esther L. Calderón ho recull bé a Pipas: si en altres països l’Estat construïa (no donava pasta i terra a d’altres) per evitar la fuga de diners i els pactes a l’ombra, aquí se subvencionava immobiliàries i promotors privats. I afirma: "Maó i política van fer un pacte de sang paral·lel al de la política amb la gent. Aquesta va ser la fórmula triada, amb petites variacions fins avui".

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Perquè quan l’Estat va deixar de subvencionar així l’habitatge protegit i es va desregularitzar l’accés al crèdit i es va inflar la bombolla i va augmentar l’atur i es va sentir un crac mundial i un boom nacional i va aparèixer la plataforma d’afectats per la hipoteca i també la plataforma Airbnb i… de sobte, gran part de la joventut va saber que no tindria una casa mai a la vida i es va bolcar en el lloguer. Lloguer en un país de propietaris. De lloguer en una selva de rendistes, de pisos acumulats en poques mans i gairebé nul·la regulació de preus. Si als anys trenta, quan es va fer a Barcelona la primera vaga de lloguers, la casa suposava un 10% de la despesa, ara el lloguer s’emporta un 41% del sou i una mensualitat està per sobre del salari mínim. És a dir, llogar en un país de propietaris és alguna cosa així com menjar una dieta de potatges i cullera al Mediterrani del canvi climàtic. I les mesures de riure anunciades pel Govern són com caçar bisons amb un matamosques.

Més o menys entre el 2007 i el 2009 transcorre Rayos, una de les meves novel·les. Tot passa en un pis enorme, però ruïnós, que quatre joves comparteixen al Raval. Un d’ells és periodista i s’acosta a l’edat adulta mentre descobreix les corrupcions immobiliàries de la ciutat. La del pis és la part graciosa, perquè als 23 és divertit viure amb tres amics, sis ratolins i 254 escarabats. Alguna vegada m’han preguntat si no m’agradaria escriure la segona part d’algun dels meus llibres. En aquest cas ho tindria clar: alguns d’aquests personatges, amb 40 anys, amb menys plans i més entrades, divorciats o perduts, es veuen forçats a compartir un pis, molt més car. L’epígraf que encapçala aquella novel·la és de Fante: "Era una casa gran perquè teníem grans plans". Ja hem vist que les millors frases caduquen. Caldrà trobar-ne una altra.