Pobresa enquistada

Les entitats que treballen en el camp de les desigualtats socials i econòmiques a Catalunya alerten, coincidint amb el Dia Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa, que el percentatge de la població en risc social a Catalunya, considerant els principals paràmetres (aquells que estan en risc d’exclusió social, de pobresa o de baixa intensitat de feina a la llar), continua sent el 2023 el mateix que una dècada abans, el 2013. El balanç de l’accidentada ruta que ha portat de la lenta recuperació de la crisi iniciada el 2009 al brusc col·lapse de l’activitat econòmica amb la pandèmia i la recuperació dels indicadors econòmics després ha sigut, al cap i a la fi, nul en matèria de reducció de les desigualtats. O fins i tot una cosa pitjor: el indicador que identifica la població amb privacions materials o socials greus ha passat del 6,1% a Catalunya al 8,9% durant aquesta dècada.

¿És contradictòria aquesta radiografia amb les dades macroeconòmiques d’Espanya, o reflecteixen una polarització creixent de la riquesa? ¿ O més bé una situació que afecta la gran majoria de la població, a cada un més o menys intensament en funció de la seva posició de sortida? Fa una mica més d’un mes, en aquestes pàgines, un article recordava que eren enganyoses les xifres del creixement acumulat del PIB espanyol durant el quinquenni 2019-2024. Si bé havia augmentat un 4,7%, el PIB per habitant només havia crescut un 1,5%. El consum per càpita encara se situava un 2,4% per sota dels nivells del 2019. El creixement econòmic, doncs, venia de la mà del creixement de la població per la via de la immigració, més que per un increment de la productivitat o de la riquesa individual. I aquests nouvinguts engrosseixen les xifres de la pobresa: aquesta afecta el 48% de la població amb nacionalitat estrangera, davant el 19% dels espanyols.

Notícies relacionades

¿Jutges vs. fiscals?

Meravellosa calamitat

L’increment del cost dels productes bàsics (ahir la patronal del gran consum vaticinava que els preus amb prou feines creixeran sobre el nivell actual, però que l’increment del preu del cistell de consum acumulat en un 30% difícilment desapareixerà), la pressió del preu de la vivenda, la factura energètica... afecten en diferent grau el 45% de llars que tenen problemes per quadrar els comptes a final de mes que aquest 24% que poden ser considerats pobres (la mateixa xifra el 2013 i el 2023) o aquest 5%, per exemple, per al qual queda fora del seu abast incloure en la seva dieta aliments rics en proteïnes almenys una vegada cada dos dies, o el 12,2% per a qui li és impossible pagar una vivenda.

Durant el gran sotrac de la covid van ser nombroses les iniciatives que van intentar mitigar l’impacte de la crisi de forma generalista. Un model que ja ha caducat. A l’hora de redefinir la política de vivenda cal distingir entre la necessitat de garantir l’accés assequible a col·lectius que pateixen per enfrontar-se als preus de mercat i la de garantir un sostre a qui es troba en situació d’emergència social. I de la mateixa forma, l’anàlisi de l’impacte de la pobresa energètica, o infantil, reflecteix la ineficàcia de les polítiques socials tal com estan concebudes actualment, davant una pobresa que s’enquista fins al punt de no tenir prou recursos per entrar al radar de les administracions.