Editorial
Una altra institució malferida
El bipartidisme es dedica a debilitar òrgans essencials en el funcionament de l’Estat en lloc de prestigiar-los
La imputació del fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, arran de la presumpta filtració d’un pacte amb un acusat, en aquest cas parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, és una mala notícia. Per a la fiscalia com a institució, per a l’administració de justícia i, en última instància, per a la salut democràtica a Espanya. PSOE i PP, PP i PSOE, s’esforcen a llançar-se mútuament les culpes sobre l’origen d’aquesta situació i busquen en la política comparada exemples per justificar tant les seves peticions de dimissió com la necessitat de no fer política a cop de pseudoinformacions. Les dues coses són veritat però cap dels dos té un expedient prou nítid per donar-los credibilitat. El resultat és que el fiscal general exercirà, a partir d’ara, el seu càrrec condicionat per aquesta imputació i per la consegüent bronca política. Potser si no vinguéssim del cas de la seva antecessora i mentora, que va passar del Consell de Ministres a dirigir la fiscalia, tot seria més fàcil. Però no, el bipartidisme a Espanya, en lloc de dedicar-se a enfortir les institucions per defensar l’Estat liberal davant els populismes, es dedica a debilitar-les i deixar-les al peu dels cavalls dels extremismes polítics i de la desinformació. El desprestigi de la fiscalia se suma al del Tribunal Suprem, el Consell General del Poder Judicial, el Tribunal Constitucional o el Banc d’Espanya. Totes aquestes queden malferides pel politiqueig malgrat la professionalitat de la majoria dels seus membres per no dir la totalitat.
Es podrà al·legar que no és gaire diferent el que passa a Espanya del que passa a la resta de democràcies occidentals, començant pels Estats Units, com a conseqüència de la fragmentació i la polarització. Pot ser. Però l’agreujant és que la relativa inexperiència de la nostra democràcia, tot just arriba als 50 anys, exigiria un plus de responsabilitat que els grans partits han perdut o han deixat en un pla excessivament secundari. Un fiscal imputat és un fiscal dèbil, com ha sigut dèbil durant anys un president del Poder Judicial amb el mandat vençut. I com ho és un governador del Banc d’Espanya que ha sigut recent ministre, tot i que hi hagi precedents en democràcies consolidades. No ajuda perquè alimenta el populisme de partits com Vox, que titllen de comèdia els rituals democràtics o de moviments com l’independentisme, que amaga les seves transgressions sota la capa de la falta de solidesa democràtica.
Així les coses, el fiscal, tot i que hagi aconseguit un pírric suport dels seus companys de professió, hauria de buscar una sortida digna que no hauria de ser la seva substitució per algú que simplement el Govern central consideri encara més afí. Això no arreglaria res. Seria necessari reprendre el camí de prestigiar aquesta institució que al llarg d’aquests 45 anys en poques ocasions ha tingut perfils veritablement independents, tampoc quan ha governat el PP, ni quan populars o socialistes han necessitat suports perifèrics. Ningú ha considerat mai això com una prioritat, però potser la situació actual significa tocar fons i començar a repensar un estatut de la Fiscalia General més conforme amb una democràcia consolidada que amb un Estat tot just sortit d’una dictadura en la qual la fiscalia va tenir un gran protagonisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
