Immigració

La vella Albània bunqueritzada

El pla Meloni de deportacions fora de les fronteres no és la solució i atempta contra la idea d’Europa. La UE ha de regular els fluxos migratoris però així no

2
Es llegeix en minuts
La vella Albània bunqueritzada

VLASOV SULAJ / AP

Trenta anys després de la caiguda del comunisme, Albània continua sembrada de búnquers, disseminats pel paisatge com ovnis aclaparats. Semblen iglús, formatges de bola tallats per la meitat. Es calcula que hi ha unes 700.000 fortificacions d’aquest tipus, capaces de resistir bombes atòmiques de 20 quilotones, refugis edificats en època del tirà Enver Hoxha, convençut en el seu deliri d’un atac imminent de l’OTAN, el gran germà soviètic, els extraterrestres o ves a saber qui. A Gjirokastra, la ciutat natal del dictador, va arribar a excavar-se una galeria de túnels subterranis, amb dipòsits d’aigua, una fleca i habitacions que, en cas d’invasió, podrien salvaguardar les vides d’alts caps de l’Exèrcit i altres capitostos del règim. Anem de paranoia en paranoia.

Com relíquies de la guerra freda, la majoria dels búnquers s’ha transformat en museus, cafès, atraccions turístiques, vivendes precàries o bé es mantenen abandonats. ¿Què hi poden fer? Home, posats a fantasiejar amb idees de bomber, aquesta xarxa de bolets formigonats podria complementar el camp d’internament per a estrangers que Giorgia Meloni ha muntat al país balcànic, una d’aquelles "solucions innovadores" que tant agraden a Ursula von der Leyen. D’entrada, el pla búnquer sortiria bastant més barat: només el viatge fins a Gjadër dels setze primers migrants, rescatats diumenge en alta mar, ha costat 18.000 euros per barba. En realitat, el complex és una presó fins que els jutges determinin la concessió o no de l’asil.

Notícies relacionades

La intenció d’amagar el que fa nosa lluny i sota l’estora no és nova. Aquí teniu el cas de Turquia, el vaixell presó de Rishi Sunak i, a casa, l’eventual projecte d’utilitzar l’aeroport de Ciudad Real per allotjar-hi immigrants il·legals. El problema apressa (o, més aviat, la seva percepció). S’estén com la boira el principi del NIMBY: Not In My Back Yard; o sigui, que els tanquin però lluny del meu pati del darrere. La proposta de Meloni no aturarà el fenomen i trenca l’esperit que un dia va assentar la idea d’Europa, però compte, la primera ministra italiana, amb una intuïció política diabòlica, sap que el debat presideix la taula.

Al setembre, un baròmetre d’opinió assenyalava la immigració com la principal preocupació dels alemanys, seguida dels preus de l’energia i les guerres. A sobre, l’economia alemanya no rutlla. En les últimes eleccions europees, la ultradretana Alternativa per Alemanya es va emportar al sac una bona porció de vots d’una classe treballadora que té por. Del futur, de l’avenir dels fills, que la bombolla del benestar acabi de punxar. Europa necessita els immigrants per poder pagar pensions i realitzar els treballs més extenuants –el camp, la construcció, la cura dels avis–, però la por pesa més que la raó. I costa arribar a final de mes. Mentrestant, l’esquerra calla i l’extrema dreta saliva. Cal, sens dubte, que la Unió Europea reguli els fluxos migratoris descontrolats, amb seny i humanisme. Així, no.