La vella Albània bunqueritzada

Com relíquies de la guerra freda, la majoria dels búnquers s’ha transformat en museus, cafès, atraccions turístiques, vivendes precàries o bé es mantenen abandonats. ¿Què hi poden fer? Home, posats a fantasiejar amb idees de bomber, aquesta xarxa de bolets formigonats podria complementar el camp d’internament per a estrangers que Giorgia Meloni ha muntat al país balcànic, una d’aquelles "solucions innovadores" que tant agraden a Ursula von der Leyen. D’entrada, el pla búnquer sortiria bastant més barat: només el viatge fins a Gjadër dels setze primers migrants, rescatats diumenge en alta mar, ha costat 18.000 euros per barba. En realitat, el complex és una presó fins que els jutges determinin la concessió o no de l’asil.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

La intenció d’amagar el que fa nosa lluny i sota l’estora no és nova. Aquí teniu el cas de Turquia, el vaixell presó de Rishi Sunak i, a casa, l’eventual projecte d’utilitzar l’aeroport de Ciudad Real per allotjar-hi immigrants il·legals. El problema apressa (o, més aviat, la seva percepció). S’estén com la boira el principi del NIMBY: Not In My Back Yard; o sigui, que els tanquin però lluny del meu pati del darrere. La proposta de Meloni no aturarà el fenomen i trenca l’esperit que un dia va assentar la idea d’Europa, però compte, la primera ministra italiana, amb una intuïció política diabòlica, sap que el debat presideix la taula.

Al setembre, un baròmetre d’opinió assenyalava la immigració com la principal preocupació dels alemanys, seguida dels preus de l’energia i les guerres. A sobre, l’economia alemanya no rutlla. En les últimes eleccions europees, la ultradretana Alternativa per Alemanya es va emportar al sac una bona porció de vots d’una classe treballadora que té por. Del futur, de l’avenir dels fills, que la bombolla del benestar acabi de punxar. Europa necessita els immigrants per poder pagar pensions i realitzar els treballs més extenuants –el camp, la construcció, la cura dels avis–, però la por pesa més que la raó. I costa arribar a final de mes. Mentrestant, l’esquerra calla i l’extrema dreta saliva. Cal, sens dubte, que la Unió Europea reguli els fluxos migratoris descontrolats, amb seny i humanisme. Així, no.