¿Anem bé o anem malament?

Vegem. BBVA i CaixaBank acaben d’augmentar la seva previsió de creixement del 2024 al 2,9% i al 2,8%. Per sobre de la del Govern, que fa poc la va elevar al 2,7%. No està malament, quan la mitjana de la zona euro serà el 0,7%, segons l’OCDE. I s’està creant ocupació. Tenim rècord d’ocupats, 21,6 milions. Gairebé dos milions més en els dos últims anys. I l’IPC, que va arribar a més del 10%, va caure a l’1,7% al setembre.

El gran risc, després de les ajudes per la covid i Ucraïna, era el dèficit públic, però, gràcies al creixement i a més impostos –inclosa la poc virtuosa no correcció per la inflació de l’IRPF–, el dèficit d’aquest any serà del 3% del PIB. A França, amb menys creixement i on Macron va apostar per no apujar impostos, tancaran en el 6%. I el nou Govern de Barnier haurà d’apujar impostos (als més rics, a les empreses i moltes taxes) per reduir el dèficit (exigència europea) al 3%... el 2029. Per això Espanya es finança en els mercats amb un diferencial amb Alemanya (0,70 punts) inferior que França (0,73). Una cosa que fa poc semblava impossible. I Itàlia (Meloni) és molt pitjor (1,18). Però, compte, hi ha inquietud pel futur dels comptes públics. Per això Portugal, que va haver de ser rescatat, té un diferencial amb Alemanya millor que Espanya (0,44).

D’acord, l’economia va, però hi ha angoixa per l’augment dels lloguers. La demanda d’habitatge ha crescut i l’oferta ha baixat. Per això els preus pugen i –Banc d’Espanya dixit– el 38% de les llars de lloguer dediquen més del 40% dels seus ingressos a pagar-lo, quan a França és només el 15%, i la mitjana de la UE, el 25%. Els governs s’agiten, com el que s’ofega. Han fet –tots– poc habitatge públic (i Sánchez ja fa sis anys que està a la Moncloa) i volen posar cataplasmes estrenyent els controls. És normal que vulguin protegir els que viuen de lloguer (i fins i tot els que no el poden pagar), però corren el risc de retallar l’oferta.

La llei d’habitatge del 2023 parteix d’aquest error. Només s’ha aplicat a Catalunya i el resultat del segon trimestre és que a les "zones tensionades" els lloguers han baixat un 5%, però l’oferta (els nous contractes) ha caigut un 17%. D’acord, hi ha lloguers de temporada i pisos turístics, però està clar que abaixar els lloguers per decret no és la solució. És fonamental augmentar l’oferta, pública i privada. En habitatge estem malament. I podem empitjorar.

A més, el PIB espanyol creix, però en gran part pel fort augment de la població immigrant que treballa en sectors expansius (turisme, construcció) que no són els de més valor afegit. I, ho han alertat Carme Poveda i Jordi Galí, així el PIB per càpita no s’acosta a l’europeu. ¿Com enriquir el model productiu? La clau no la té només el Govern, i en això tampoc anem bé.

Potser el més greu és que la qualitat del sistema institucional es degrada. El Govern i el Suprem s’han instal·lat en un clima de guerra. No s’aplica la llei d’amnistia i s’imputa el fiscal general. ¿Per la guerra entre Sánchez i Ayuso? Pitjor encara, el jutge Peinado s’entossudeix a interrogar Sánchez a la Moncloa quan el president ho pot fer per escrit. ¿Vol la foto? Sánchez replica acusant Peinado –iniciativa prou imprudent– de prevaricació i el Tribunal Superior de Madrid el ridiculitza.

Notícies relacionades

¿Jutges vs. fiscals?

Meravellosa calamitat

Són fets rellevants. El premi Nobel d’aquest any s’ha donat a tres economistes (Acemoglu, Simon Johnson i Robinson) que afirmen que la qualitat institucional (respecte de la llei i independència judicial davant tots els poders) és essencial perquè els països no fracassin. Així, segons els premis Nobel, Espanya va malament. ¿Culpa de Sánchez o de Marchena? ¿Només d’un dels dos?

¿Anem bé, anem malament? No estem en el zero patatero que diria Aznar, però tenim molt seriosos colls d’ampolla. I la convivència institucional es ressent. I per a nosaltres, que vam patir una guerra civil, és encara més vital que per a altres països.