¿Una Església irrellevant?

Però això és compatible amb la seva progressiva desaparició de l’espai públic. Hom diria que l’opinió pública funciona des del supòsit que de l’Església només es pot esperar o fonamentalisme, o abusos o irrellevància. I, com que és molt fàcil etiquetar de fonamentalisme o d’indoctrinació qualsevol intent de tenir veu pròpia, de vegades sembla que per por d’aquesta mena de desqualificacions s’accepta resignadament la irrellevància que permet viure tranquil en la pròpia cleda. Una irrellevància que es juga en dos camps: la veu pública i les identitats institucionals.

A l’espai públic sembla que ningú esperi de l’Església res a dir en els debats que s’hi plantegen, ni que tingui gaire interès a fer-s’hi present. Quan es parla de cultura, la teologia ni hi és ni se l’espera. Fins i tot si partim del supòsit que a Catalunya no hi ha veus eclesials rellevants, quan s’organitzen trobades internacionals tampoc sembla que es trobi ningú a convidar. A l’Església hom té experiència directa i coses a dir en molts àmbits públics: polítiques d’habitatge, acolliment i integració de migrants, reptes i desigualtats educatives, tractament de la pobresa i l’exclusió, impacte de la IA... Però res: que facin però que no diguin res, i més si no encaixen en els consensos políticament correctes (excepte si cal donar una pàtina de pluralisme en debats suposadament propis de catòlics, com l’eutanàsia i l’avortament). I que la qüestió religiosa com a tal no aparegui si no és en el format de macedònia antropològica estil Nit de les religions. El diàleg interreligiós i intrarreligiós pot servir per cobrir expedients i prevenir conflictes, però no se li atribueix un interès de present, i menys de futur. De fet, avui la consigna implícita és espiritualitat sí, religió no. Cosa que podria tenir sentit, si tan sovint hom no reduís l’espiritualitat a una barreja de benestar emocional, autoajuda i coaching. Però parlar de Déu, de sentit o de propòsit vitals només porta a la prevenció del fonamentalisme i la indoctrinació o a la promoció de la indiferència.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tornem a projectar-nos cinc o deu anys endavant: tenim institucions d’inspiració cristiana. Algunes amb la seva identitat vinculada a institucions religioses (escolapis, vedrunes, jesuïtes, Lestonnac, bisbats, etc.). Moltes són educatives, però n’hi ha de moltes altres menes. Com es pot fer que la seva identitat no sigui una etiqueta o un record dels orígens en els discursos d’inici de curs? Com es pot fer que la seva identitat sigui rellevant per als que hi són i per als qui s’hi acosten? En els darrers anys s’han pres magnífiques iniciatives en aquesta direcció. Però, en termes d’identitat, cal posar l’accent en tres dimensions: formació dels que en formen part, acompanyament dels responsables i governança institucional. Perquè la identitat serà el resultat d’aquesta triple integració i, si falla una de les potes, cau.

En alguns àmbits eclesials de vegades es confon projecció vers el futur amb gestió resignada de la disminució, amb una barreja de malenconia i atrinxerament. Però afrontar això comporta entrar en un altre àmbit, que sens dubte forma part nuclear del risc de la irrellevància: el camí que cal recórrer per tal que l’Església sigui de cristians, i no només dels bisbes i del clergat. Camí que seria un error colossal reduir-lo només a una qüestió de refer estructures i relacions de poder. Però, sobretot, un camí que cal recórrer reconeixent d’antuvi que si hom espera cinc o deu anys potser ja no hi és a temps. Aleshores haurà estat la mateixa Església la que haurà optat per la irrellevància.