A contrallum
La medicina de l’home blanc
Poc després d’arrencar el tren, el meu veí de seient em va convidar a fixar-me en la bellesa de la pluja al picar amb violència la finestreta. Vaig aixecar el cap del llibre i vaig observar les gotes que, com balins, s’estavellaven contra el vidre i es desfeien per formar una pel·lícula d’aigua que deformava una mica la visió del paisatge rural, semiocult sota la boira. Havíem sortit de Sevilla sota una manta d’aigua deliciosa, si a un li agraden les delícies. Però no eren les gotes les que s’estavellaven contra el tren, sinó el tren el que s’estavellava contra les gotes, ja que anàvem gairebé a 300 per hora, una velocitat insòlita si et paraves a pensar-ho. Vaig recordar una pregunta que em faig amb freqüència: si corres sota la pluja, ¿et mulles més o menys que si caminessis normalment? Un amic meu afirma que al córrer evites la gota del darrere, però n’agafes tres o quatre de les del davant. En fi.
El meu veí de seient va atacar de nou:
–Me n’alegro per vostè –li vaig dir jo.
–No té mèrit –va replicar–, ho dec tot a un remei farmacèutic. Gràcies a unes pastilles que prenc amb l’esmorzar, soc capaç de fixar-me, per exemple, en la bellesa de la pluja, que a vostè li havia passat inadvertida, entretingut com estava amb la lectura d’aquest llibre.
Li vaig donar la raó perquè era veritat. La lectura m’abstreu de la bellesa de la realitat. El curiós és que em vaig aficionar a llegir per fugir del seu horror, de l’horror de la realitat.
–¿I quines són, aquestes pastilles? –li vaig preguntar.
L’home va treure de la butxaca un producte farmacèutic que venien amb recepta. Vaig prendre’n nota i l’endemà em vaig presentar s la consulta del meu metge i li vaig explicar la història del tren.
–Jo també vull ser bo –vaig concloure.
El metge va somriure com un xaman davant un membre desgraciat de la tribu. Després va omplir la recepta i em va aconsellar que no begués alcohol mentre durés el tractament.
I bé, fa una setmana d’això i puc ben assegurar que m’he tornat bo. Bo en el sentit de ser capaç d’acceptar la bellesa de la pluja, fins i tot de la seva absència, cada vegada que surto a la finestra. No és gaire, però és un bon començament. La medecina de l’home blanc funciona.
