El meló dels locals comercials

Un altre supermercat al barri. Un altre gimnàs. Una altra botiga de manicura. Una altra botiga de cànnabis, també. El monocultiu comercial que es propaga per barris turístics a les ciutats abraça els territoris afins, més residencials, de població estable, que pateixen l’estrès de l’alça del preu de la vivenda, però que sumen ara a les seves inquietuds l’impacte de la desaparició de les botigues de barri. El problema té múltiples factors, l’auge del comerç digital pot fer innecessaris els aparadors a peu de carrer i els emprovadors, però crea un moviment de fitxes encadenades: es necessiten més locals d’emmagatzematge, més paqueteries, i les botigues que resisteixen ja amplien els seus serveis a consigna, no només d’Amazon. Qui no ha trepitjat per primera vegada la bugaderia de la cantonada per recollir un paquet. Quan no serveixen ni aquests extres, són moltes les botigues que no poden afrontar els preus del lloguer i abaixen persianes. Els seus cartells anuncien el temut desert comercial.

Que Barcelona hagi obert el meló del problema amb la idea d’establir algun tipus de regulació ja és un bon principi: el fre a la gentrificació dels locals comercials és més difícil d’abordar des de l’esfera pública que els problemes de vivenda, però no hem d’oblidar que, més enllà de l’activitat econòmica, els negocis fan una aportació social imprescindible per a la cohesió d’un barri, i algun tipus de responsabilitat i cura sobre aquest equilibri és bona que s’exerceixi des de les institucions, locals o estatals.

Notícies relacionades

¿I un campionat del món de cúrling?

Els altres Errejón

Arreu del món es reprodueixen debats com aquest: en diverses ciutats nord-americanes de l’àrea de Massachusetts treballen des de la pandèmia en corregir el desenvolupament comercial dels barris per garantir les oportunitats, l’interès ciutadà i l’econòmic a parts iguals, amb un pla que impulsen els governs municipals per evitar la gentrificació del petit comerç. I altres experiències similars es multipliquen a Toronto, el Canadà, zones residencials del Regne Unit o fins i tot a la Xina. A Atlanta i Boston les vies de protecció de la vida veïnal s’han aliat amb el petit comerç per recuperar el control a través de cooperatives, que eviten que els espais lliures dels seus carrers es destinin a finalitats que perjudiquin el seu estil de vida.

Cada ciutat i cada barri és un món, i així ha de ser, però els plans més o menys imaginatius o exitosos que afloren al nostre voltant ja són un motor suficient per posar-nos a articular estratègies als nostres barris.