La política exterior de Trump

La setmana passada vaig analitzar la política exterior de Kamala Harris si arriba a la Casa Blanca en les eleccions que se celebraran d’aquí a tot just quinze dies. Avui toca

reflexionar sobre el que faria Donald Trump.

Tot i que menteix més que parla, Trump va dir el 2016 que "we have to be unpredictable" i això ho ha complert. La impredictibilitat formarà part de la seva segona presidència, que, segons la meva opinió, seria un desastre per als Estats Units, per a Europa i per al món.

Per als EUA perquè en aquesta segona etapa no hi haurà adults a l’habitació capaços de frenar els seus pitjors impulsos, ja que s’envoltarà de persones lleials que li riuran les gràcies, li diran que sí a totes les seves ocurrències i no els les discutiran. Trump ha advertit que plantarà al carrer fins i tot a cinquanta mil funcionaris i els substituirà per gent seva, mentre persegueix periodistes i jutges que creu que li han sigut hostils aquests quatre últims anys. També trepitjarà la tradicional divisió de poders i, com a conseqüència, deteriorarà la imatge dels Estats Units com a líder de les democràcies en un món on creixen els sistemes autoritaris. Kaplan adverteix que, amb Trump, una dictadura seria possible als EUA i Fukuyama diu que el caos de la seva presidència donaria avantatge a la Xina en la pugna per l’hegemonia global.

Per a Europa, una presidència de Trump seria dolenta perquè no creu en la UE ni en la relació transatlàntica, s’entendrà amb els líders més euroescèptics, imposarà un aranzel del 10% a les nostres exportacions, no creu en l’OTAN i, tot i que no podrà abandonar-la per falta dels vots necessaris (dos terços del Senat), sí que podrà buidar-la de contingut reduint les tropes o els fons que Washington hi aporta. També ha dit que animaria els russos a fer "whatever the hell they want" amb els socis europeus –com Espanya– que no aporten el 2% del PIB a Defensa. Sense el suport nuclear americà, els europeus quedaríem a mercè d’una Rússia nuclear i expansiva, que ha renunciat al principi de no ser la primera en utilitzar l’arma nuclear.

A Ucraïna, Trump ha dit que s’asseuria amb Putin –amb qui ha parlat moltes vegades aquests anys, com explica Bob Woodward al seu recent llibre War– i que resoldria el problema fins i tot abans de la seva presa de possessió, cosa que exigeix acabar amb l’ajuda a Zelenski i obligar-lo a renunciar al territori que ja ocupen els russos i a una futura entrada a l’OTAN i potser a la UE. Rússia, envalentida, podria atacar altres països, ja que Putin somia donar a Rússia el pes internacional que tenia l’URSS i necessita una zona d’influència que pren les fronteres soviètiques com a referència. La inestabilitat s’apropiaria del nostre continent.

Notícies relacionades

Víctimes de les víctimes

Armes en mans de menors

Amb la Xina no hi ha gaire diferència entre Harris i Trump, ja que tots dos la consideren com un rival existencial per a l’hegemonia nord-americana, perquè és l’únic país amb voluntat i capacitat per promoure un ordre geopolític diferent de l’actual, en els seus valors i en el repartiment de poder. Trump serà més dur que Harris, imposarà uns aranzels del 60% a totes les seves exportacions (fins al 200% per als cotxes elèctrics) i no dubtarà a desencadenar una altra guerra comercial per mirar de disminuir el seu dèficit amb el gegant asiàtic. A diferència de Harris, Trump és ambigu en el seu compromís amb Taiwan i evita dir què faria si la Xina ataca. En aquest ambient, serà ben difícil trobar espais per tractar temes d’interès global, com el canvi climàtic, la seguretat sanitària, la proliferació nuclear i el control de la intel·ligència artificial.

Sobre l’Orient Mitjà, Trump presumeix de ser el president més proisraelià de la història. Diu que, amb Kamala, Israel desapareixeria en dos anys i que cal deixar que Netanyahu "acabi la seva tasca", sense descartar estendre el conflicte a l’Iran, per acabar d’una vegada amb el règim dels aiatol·làs i el seu programa nuclear, rellançat després que el mateix Trump denunciés unilateralment l’acord (JCPOA) negociat en temps d’Obama. Amb Rússia, la Xina, Corea del Nord, l’Índia, el Pakistan, Israel i potser aviat l’Iran, el perill nuclear creix al món i Trump l’augmenta a l’anunciar la seva intenció de reprendre les proves nuclears terrestres (i no en laboratori), que prohibeix el Nuclear Test Ban Treaty de 1996. Creuem els dits.