A propòsit de l’autobús: ‘El 47’
La pel·lícula de Marcel Barrena desempolsega una memòria necessària, la diàspora a les perifèries urbanes durant l’últim tram del franquisme
Feia anys que no escoltava aplaudiments al cine. Molt temps; almenys des de l’època de la sessió doble amb berenar. El cas és que la sala va prorrompre en aplaudiments al final d’una pel·lícula –¡per fi em vaig escapar a veure-la!– que parla de tu a tu, que explica el gran treball del que venim alguns: El 47. Un superb treball actoral; Eduard Fernández encarna Manuel Vital, l’immigrant extremeny que va "segrestar" un autobús de línia, el 7 de maig de 1978, per fer-lo pujar fins al costerut barri de Torre Baró. Broda tant el paper com la dicció; els posats, la gestualitat masculina que s’estilava llavors, l’esforç per xampurrejar el nou idioma, per acomodar el paladar i la llengua als fonemes més dolços i esquius del català. Bravo per ell i per Clara Segura.
En aquell temps el metro tampoc havia arribat a l’extraradi barceloní i, en efecte, l’autobús 47 finalitzava el trajecte a la via Favència, just davant del mercat de Montserrat; el van fundar el 1960 per proveir el boom migratori. Els meus vivien més a baix, a la Prospe, des d’on el castell de Torre Baró semblava llavors un queixal corcat dalt del turó. Fins allà pujàvem quan érem petits, pujant les costes endimoniades i polsoses per enterrar la sardina els dimecres de cendra. Batalletes infantils, mentre els grans acudien a les fàbriques o es deixaven la vista en la tricotosa.
Notícies relacionadesEn el segle passat, sobretot des dels anys 50, el camp espanyol es va dessagnar en un èxode devastador. Extremenys, andalusos, gallecs, murcians, aragonesos, castellans pobres van abandonar els seus pobles d’origen per establir-se a les perifèries de Barcelona, de Madrid i de Bilbao, ciutats que van arribar a duplicar i triplicar la seva mida. Sergio del Molino va descriure el fenomen com el Gran Trauma. En una pel·lícula de 1967 es retrata amb molta més cruesa que en El 47 l’epopeia, la diàspora del desarrollismo, d’aquells desheretats que no bufaven cullera: La piel quemada, de Josep Maria Forn. En el seu moment, vaig anotar a la llibreta d’espiral una frase que pronuncia en el film un paleta granadí, interpretat per l’actor Antonio Iranzo: "Jo prefereixo aquests senyorets catalans, que estan tota la setmana pencant, que els de la meva terra: fins, trempats, però no fan brot. Et veuen morir-te de gana i et diuen: Con Dios, hermano". Fa falta recordar.
La pel·lícula El 47, de Marcel Barrena, està molt ben feta, apel·la a les emocions i desempolsega una memòria necessària. Però no puc deixar de subscriure el que va dir l’historiador Marc Andreu en un article recent a El País: el segrest de l’autobús no va ser un rampell individual ni espontani, sinó una acció col·lectiva. Darrere de les reivindicacions veïnals hi havia el sindicat Comissions Obreres i el PSUC, el peix amb suc, en barris on es va haver de lluitar cada semàfor, cada ambulatori, cada escola. Mis manos, mi capital. El que es manté d’aquell substrat ja és una altra pel·lícula: Allò que el vent s’endugué.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
