El drap a la boca

Diuen que un silenci espès, d’olla greixosa, va envair la sala del tribunal a Avinyó. Tres grans televisors distribuïts a tres de les parets es van encendre. Diuen que el silenci es va tornar agre. Tant que costava respirar. A la pantalla es van mostrar algunes de les violacions que va patir Gisèle Pelicot. En aquestes, la dona convertida en un ésser inert. Els homes, els únics actors amb capacitat d’acció. Davant el seu visionament, Dominique Pelicot, el marit que va arribar a convocar 51 homes perquè agredissin la seva dona drogada, aixecava la seva mà esquerra per no veure la pantalla. Ella tancava els ulls de tant en tant. El seu rostre es mantenia hieràtic. La víctima convertida en roca. Pedra gana a agressor.

El judici Pelicot continua. Ja sabem, el catàleg d’homes que es va prestar a les violacions és variat. Un fuster, un bomber, un guàrdia de presó, un jardiner... Tenen entre 26 i 73 anys. Un d’ells, el més jove, es va perdre el naixement de la seva filla: va preferir violar una dona. De sobte, desenes de draps bruts exhibits a plena llum del dia. Em pregunto per l’ona expansiva d’aquestes violacions. Com són viscudes pels pares, les parelles, els fills, amics o veïns dels agressors.

No sabem a les cases que s’acumulen els draps bruts de la violació, però podem reflexionar sobre com és la bugada col·lectiva. Massa vegades, a massa fòrums, entre burles o púlpits, observem una reiteració de la imatge de la dona com un ésser inferior. La seva vida laboral o la seva presència pública sotmesa a un escrutini degradant, mentre se l’enalteix com a receptacle de la maternitat o se la sexualitza fins a convertir-la en un simple objecte de delit. A la fi, un qüestionament de la capacitat racional de la dona i un procés reduccionista que converteix al seu cos en el seu màxim valor... Sempre que aquest sigui útil a un home, per descomptat.

Notícies relacionades

¿Jutges vs. fiscals?

Meravellosa calamitat

En ple debat sobre la llei del sí és sí, molts homes es mostraven escandalitzats i ridiculitzaven el concepte de consentiment. Preguntaven si, a partir de llavors, hauria d’existir un contracte previ a les relacions sexuals. Però la immensa majoria de les dones entenia perfectament el significat del consentiment. Les violacions en el matrimoni (per extensió, aquelles perpetrades per amics i altres persones de confiança) trenquen la imatge mental d’una agressió sexual. No hi ha carrerons foscos ni descampats deserts. Només un sentit de propietat secular sobre el cos de la dona. Ella reduïda a un ésser inferior que pot dominar-se a plaer.

"Hi ha coses tancades dins dels murs que, si sortissin de sobte al carrer i cridessin, omplirien el món" va escriure Federico García Lorca. Gisèle Pelicot s’ha tret el drap brut de la boca. Que el món s’ompli de crits.