L’oasi català i el fangar espanyol
Des de l’arribada de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat la normalitat política i institucional a Catalunya han quedat restablertes. El president Illa manté una relació fluida amb el Govern, en especial amb el seu president, ha rebut el Rei sense els escarafalls dels últims anys, s’ha reunit amb els expresidents de la Generalitat, ha assistit a l’obertura de l’any judicial a Catalunya, ha iniciat una ronda de contactes amb els presidents de les comunitats autònomes i amb diversos alcaldes catalans, ha anunciat una trobada amb el president del Parlament i amb els partits amb representació parlamentària, manté una interlocució estable amb els agents socials i comença a desgranar un ambiciós programa polític. Fins i tot l’acritud que s’havia instal·lat en el debat parlamentari en etapes anteriors sembla haver-se moderat i ara l’enfrontament més cruent és el que es produeix amb Sílvia Orriols, la líder d’Aliança Catalana, mentre que la resta de partits fan una oposició continguda. I tot això en tot just dos mesos des de la seva arribada a la presidència. Només li falta reunir els suports que li permetin aprovar els pressupostos per poder materialitzar aquest programa i certificar la tornada de la calma a la política catalana.
En canvi, a Espanya, el seu Govern s’enfronta també a la incertesa de no comptar amb una majoria estable, la situació és diferent. La polarització i l’enfrontament partidista han arribat a un nivell eixordador. En el parlament el debat polític ha sigut reemplaçat per una acritud extrema, en particular en les sessions de control al Govern, que tenen el seu correlat al carrer per mitjà de mobilitzacions ciutadanes, la més recent ahir a Madrid, sol·licitant la convocatòria d’eleccions. El rendiment institucional és escàs i l’Executiu amb prou feines aconsegueix fer prosperar les seves iniciatives i, donades les dificultats amb què ha topat per fer complir els acords amb l’independentisme que van fer possible la seva investidura, sembla complicat que aconsegueixi aprovar els pressupostos. Però el més preocupant és que l’enfrontament ha traspassat els límits de la política i ha arribat al poder judicial, que s’hauria de mantenir al marge de la lluita partidista. La llei d’amnistia i les limitacions en la seva aplicació, les investigacions per casos de presumpta corrupció que afecten el Govern, al PSOE i a l’entorn del president del Govern –els casos Koldo i Begoña Gómez– i l’obertura d’una causa al fiscal general de l’Estat per presumpta revelació de secrets, han portat el Govern i la majoria de partits que el van investir a qüestionar el poder judicial, generant un inèdit enfrontament entre institucions. Una deriva perillosa, no només perquè enfanga l’ambient sinó perquè mina la legitimitat del sistema polític. Per això, seria desitjable que més enllà de l’inevitable enfrontament polític, i igual com ha passat a Catalunya, el conjunt d’Espanya recuperi la normalitat institucional.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
