Reconduir la política espanyola

La política espanyola es troba en un atzucac que pot fer extenuants els mil dies que queden fins al final de la legislatura, si el Govern aconsegueix l’aprovació dels Pressupostos. Tot i que el president del Govern, Pedro Sánchez, aconsegueixi que els seus socis els avalin, res indica que el clima goyesc que viu el Congrés dels Diputats hagi de millorar. "Això només acaba de començar", va dir la setmana passada el líder de l’oposició i cap de files del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, a l’augurar que els afers judicials que sotgen el Govern acabaran acorralant Sánchez. Si els vaticinis dels dos líders sobre els Pressupostos i els afers judicials es compleixen, tot indica que la política seguirà a garrotades, com en els últims mesos. Amb un Govern atrinxerat darrere d’una majoria incerta i volàtil, i una oposició amb les mans lligades per la falta de majoria alternativa per presentar una moció de censura. El més probable és que el Govern segueixi contra les cordes, i que l’oposició somiï a tombar-lo amb un cop miraculós que difícilment es produirà si s’aproven els comptes públics.

Aquests mil dies se’ls poden fer molt llargs, al PSOE i al PP. També poden fer malbé la reputació d’unes institucions previstes per resoldre els problemes del país –des del Govern o des de l’oposició– i no per oferir espectacles diaris de lluita política. En situacions de clarobscur com les que viu el país, solen prevaler actituds extremes que no beneficien ningú, tampoc aquells que les promouen. En els últims dies, tant el PSOE com el PP han traspassat algunes línies vermelles que garanteixen l’estabilitat institucional. Exhibint al Congrés fotografies de socialistes assassinats per ETA per tapar la incompetència d’alguns diputats populars, utilitzant l’advocacia de l’Estat per carregar contra el jutge que investiga la dona de Sánchez, presentant una querella contra el PSOE o demanant la dimissió de la presidenta de la Comunitat de Madrid, en resposta a un informe de la Guàrdia Civil sobre la trama de corrupció ordida per un exministre del PSOE.

No podem seguir a garrotades durant mil dies més. La legitimitat del Govern ha d’estar fora de dubte, com ho ha d’estar també la del líder de l’oposició per exercir la seva funció. Això pot aproximar posicions. Ha passat amb la posició prudent assumida per Núñez Feijóo en relació amb la política migratòria d’Itàlia, que ha recordat als seus que no existeixen solucions miraculoses i que hi ha la necessitat de no desbordar el marc europeu. Hi ha molts altres temes en els quals no només és possible, sinó necessari, un acostament de posicions en benefici del país. A curt termini no és raonable esperar canvis, ja que molt dependrà del que passi en els congressos de Junts per Catalunya, d’Esquerra Republicana i del PSOE. I de qui guanyi les eleccions als Estats Units. A finals de novembre sabrem si es donen les condicions perquè hi hagi Pressupostos Generals de l’Estat. Si n’hi ha, haurien d’anar acompanyats d’una reconducció de la política espanyola que eviti els excessos de les últimes setmanes. Si no n’hi ha, demanar seny pot resultar ingenu.