No sense la meva foto
El teatre mostra la vida amb molta més claredat que la millor de les instantànies. Però és evident que vivim subjugats per la dictadura de la imatge
Va passar al Teatre Municipal de Girona. Fa uns dies vaig tenir l’honor de viure un programa de ràdio, amb públic inclòs, en el Temporada Alta. Aquest festival és la demostració que la sembra del talent i l’exercici de la tenacitat permeten el creixement dels projectes. Tant de bo funcionés en tots els àmbits de la nostra vida col·lectiva: una idea, recursos per executar-la i paciència per veure-la florir. El Temporada Alta va néixer fa més de trenta anys amb quatre espectacles mal comptats; avui en té més d’un centenar.
Continuo el que volia explicar. Poc abans d’entrar en antena, passejàvem amb alguns convidats per la part posterior del teatre, quan ens va sorprendre veure un cotxe –Renault de color blau– descendir per unes escales de pedra, no vam saber si per un error del conductor o per algun repte estúpid d’aquests que tant s’estilen. La qüestió és que del grup que contemplàvem, atònits, l’escena van sortir com fletxes dos dels integrants per immortalitzar la gesta –o el que fos– en els seus telèfons mòbils. De la resta, els dramaturgs Sergi Belbel i Cristina Clemente no es van moure del lloc. Tampoc es va alterar el director del festival, Salvador Sunyer, que poc després s’estrenaria com a actor, explotant la seva sornegueria i el rampell que es dona al protagonista de Breaking bad. Estic segur que a cap d’ells se li ha esborrat de la memòria una imatge tan estrambòtica. Perquè a més, a Girona, hi ha el precedent d’un altre conductor que fa anys, a bord d’un tot terreny, es va carregar diversos esglaons de l’escalinata de la catedral. Però cap d’ells va sentir la urgència de retratar aquell moment. Potser perquè el teatre treballa amb la imaginació i mostra la vida amb molta més claredat que la millor de les instantànies. Però és evident que vivim subjugats per la dictadura de la imatge. Un professor de filosofia de Còrdova va preguntar als seus alumnes de Ciències de l’Educació –els futurs mestres– quina forma triarien per representar la bellesa i la majoria van optar per una fotografia digital retocada amb filtres. Si la modernitat és això, jo em demano ser antic.
