Zaplana, trist epíleg

Des que va debutar en la política, Zaplana va viure sota la sospita de la corrupció. Però sempre se n’anava dels llocs just a temps per burlar-se d’ella. Va canviar València per Madrid abans de complir el seu segon mandat al capdavant de la Generalitat, malgrat haver revalidat la presidència amb majoria absoluta. I se’n va anar de la primera línia política en el moment en què el PP enfilava la legislatura que el portaria a recuperar el Govern central. Ell, per a qui les elits havien traçat una carrera que passava per ser vicepresident de Rajoy per després fer el salt, se n’anava en plena funció. El dia que va ser detingut vaig escriure que la seva ombra, la que tota la vida va intentar mantenir un pas per darrere, havia acabat caçant-lo.

Diran que estic sobredimensionant els fets. Que també ha passat per la presó un vicepresident com Rodrigo Rato. És cert. Però Rato va ser encausat per fets comesos quan ja no ocupava butaca al Consell de Ministres. Mentre que Zaplana ha sigut condemnat per accions delictives que va cometre des de la direcció del Consell i que va continuar practicant mentre era un dels membres més rellevants de l’Executiu d’Aznar.

Notícies relacionades

¿Soc culpable?

Eleccions decisives als Estats Units

Aquesta és la diferència. Les adjudicacions de les ITV per les quals Zaplana va cobrar les comissions amb les quals es va començar a enriquir es van fer el 1997, menys de dos anys després d’arribar al poder. Vistes les dates que s’estableixen en el relat judicial, Zaplana ja va accedir a la presidència de la Generalitat amb un pla per defraudar diners els ciutadans, a qui havia promès gestionar amb honradesa. I mentre va exercir com a portaveu del Govern primer i del principal partit de l’oposició després, va continuar maquinant per engreixar-se els guanys il·lícits i tenir-les a bon recer en paradisos fiscals. Per això aquest cas no és un més, tot i que l’embogida actualitat (Koldo, Ábalos, el fiscal general... No hi ha dia sense espectacle) indueixi a relegar-lo.

Amb la perspectiva d’aquesta sentència es comprèn també millor l’assetjament al qual Zaplana va sotmetre els diaris de Prensa Ibérica durant els set anys en què va presidir la Generalitat. Set anys en què els nostres redactors no van tenir accés a cap Administració ni a cap font, a cap declaració ni a cap entrevista. Set anys en què les nostres capçaleres van ser excloses de la publicitat institucional. Set anys en els quals la Generalitat, les tres diputacions provincials i tots els ajuntaments governats pel PP al País Valencià no només no van participar en cap acte dels nostres diaris, sinó que els van boicotejar. Zaplana no volia testimonis incòmodes, així que, no podent comprar el seu silenci, va mirar d’apaivagar les seves veus. No ho va aconseguir gràcies a la professionalitat d’aquells periodistes. Però també a la solidesa dels que dirigien aquests diaris, Ferran Belda i Francisco Esquivel. A la seguretat que ens proporcionava el servei jurídic que encapçalava Rafael Simón. A la confiança i al suport absolut del màxim responsable del nostre grup en el País Valencià, Jesús Prado. I, sobretot, a la fermesa del nostre editor, Javier Moll, en la defensa dels principis que fan del periodisme un pilar de la democràcia, encara que la defensa d’aquests principis posava en risc el balanç de les seves empreses. En el seu exercici de la crítica i la investigació d’algunes de les irregularitats que s’estaven cometent, els periodistes de Levante-EMV i d’Información sempre van comptar amb aquest escut. Convé no oblidar-ho.