Junts, segona pantalla

Arran de l’acord entre Jordi Turull i Antoni Castellà, la formació Demòcrates dissoldrà el seus comitès executius i entrarà de ple en els òrgans directius de Junts. Alhora, Castellà serà probablement un dels vicepresidents de Junts sorgits del proper congrés, de manera que, de facto, Junts i Demòcrates passaran a ser una única formació. Tot i que la notícia podia semblar previsible, ateses les estretes relacions de les dues formacions durant els darrers temps, no deixa de ser una passa significativa en el full de ruta que s’ha marcat Carles Puigdemont. Per a Junts, perquè avança en el procés d’esdevenir el pal de paller de l’independentisme; i per a Demòcrates perquè culmina el procés iniciat el 2015 quan es va escindir d’Unió Democràtica, i, amb referents històrics com Joan Rigol i Núria de Gispert –vinculats al llegat de Carrasco i Formiguera–, va convertir-se en una formació demòcrata cristiana independentista. És un win-win que situa Junts en el punt de sortida de la següent etapa de la formació que tant haurà de definir l’estratègia independentista com afinar la tendència ideològica.

Aquests són els dos grans reptes que afronta el partit en el congrés que se celebrarà a Calella els dies 26, 27 i 28, coincidint amb l’aniversari de la declaració d’independència. D’una banda, Junts necessita redefinir l’estratègia independentista per tal de superar el moment actual de desunió i desconcert del moviment, i possibilitar un altre momentum independentista. Jordi Turull ho va expressar amb claredat: "No és un congrés per a recompondre un partit, sinó per a recompondre i rellançar l’independentisme des del lideratge de Junts per Catalunya". I per això, Carles Puigdemont tornarà a ser-ne el president. La voluntat és aquesta: fer convergir tot l’impuls independentista en l’eix troncal d’un partit presidit per la seva figura més emblemàtica. Enfortir el partit i liderar el moviment, i aquesta dualitat, que segueix la lògica de l’Scottish National Party, és la qüestió amb més càrrega emotiva, però també amb més complexitat política. Al capdavall, són sinergies que van en direcció oposada: els partits necessiten definir-se, prendre decisions tangibles, acotar aliances, establir marcs ideològics; i els moviments, en canvi, s’alimenten de la indefinició per tal d’aconseguir crear àmplies majories. És cert que res no és impossible, i l’exemple és la vella Convergència Democràtica, que, amb gran èxit, es va mantenir sempre a cavall entre ser un partit definit i un moviment indefinit. Alhora, l’independentisme ha de ser per naturalesa heterodox i transversal, i si Junts vol esdevenir l’eix central del moviment, és evident que haurà de fer notables equilibris.

Equilibris que, tanmateix, seran especialment complexos quan aterrin en les qüestions ideològiques –des del model econòmic fins a l’energètic o l’infraestructural–, no endebades cada definició pot sumar al partit i restar al moviment. I entre tots els temes, el més calent de la graella, la qüestió immigratòria, en què Junts haurà d’aconseguir no comprar el discurs bonista de les esquerres ni el malista de les dretes, inevitablement condicionat pel domini que està aconseguint Aliança Catalana en el relat públic. Sens dubte AC és, en aquest sentit, una autèntica pedra a la sabata per a un Junts que ni pot rebutjar completament els postulats d’Orriols ni pot comprar-los. No demonitzar AC i alhora no donar-li oxigen sembla l’estratègia més plausible, però no sembla fàcilment exitosa.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Sigui com sigui, la formació de Carles Puigdemont està a punt d’iniciar la seva segona pantalla, superats tots els esculls dels inicis. En la qüestió territorial, és evident que mantindrà la confrontació intel·ligent amb l’Estat, que els darrers temps ha derivat en les dures negociacions amb el PSOE. Arribarà a deixar caure Pedro Sánchez? No sembla probable, però no és impossible. Dependrà del capteniment del PSOE, i de com avanci la conjuntura judicial. I en la qüestió ideològica, l’objectiu és consolidar-se en el domini de l’espai central, allunyat de les dretes ferotges i de la derivada d’unes esquerres cada vegada més dogmàtiques, on ERC està atrapada.

Partit i moviment, definició i ambigüitat, singularitat i transversalitat, difícils combinacions en aquests temps tan necessitats de veritats absolutes i dogmes perfectes.