¿Jutges vs. fiscals?

Ningú que conegui bé la jurisdicció penal (com crec conèixer per osmosi després de 46 anys de treballar-hi) podrà negar que en el joc de les nostres institucions judicials era inimaginable, fins al passat 15 d’octubre, que la Sala Penal del Tribunal Suprem adoptés, i per unanimitat, la decisió d’incoar un procediment penal contra el fiscal general de l’Estat i la fiscal cap de l’Audiència Provincial de Madrid, per unes querelles acumulades del Foro Libertad y Alternativa i del sindicat Manos Limpias, per presumptes delictes de revelació de secrets de l’article 417 del Codi Penal.

Si hi ha alguna cosa en la praxi diària dels nostres tribunals que critiquem freqüentment els penalistes, és la asimetria del suposat equilibri que hauria d’haver-hi per jutjar els ciutadans, perquè el ministeri fiscal, sent-ne part, no és una part qualsevol, sinó que fins i tot té prerrogatives pròpiament judicials, reconegudes a la mateixa llei. Fins i tot, en un projecte de llei en tramitació, es pretén convertir els fiscals en instructors de les causes penals, cosa a què jo m’oposo mentre els fiscals continuïn depenent del Govern a través del fiscal general de l’Estat.

No és casualitat que el Tribunal Suprem, que presideix Isabel Perelló, que es va posicionar clarament contra el Govern, primer quan va concedir els indults als presos del procés que jo vaig demanar, i després quan va aprovar la llei d’amnistia, dictant un acte l’1 de juliol declarant no amnistiable el delicte de malversació, hagi intervingut ara en la contesa política, entre Sánchez i Ayuso, considerant que s’han d’investigar les filtracions de les comunicacions entre l’advocat de González Amador, parella d’Ayuso, i els fiscals que el van denunciar per diversos delictes fiscals, posant-se sense dissimulació del seu costat.

He de dir, en honor a la veritat, que amb independència de la fosca naturalesa dels denunciants (el Suprem sap perfectament què és el sindicat Manos Limpias i a què es dedica), els fets denunciats són molt greus, perquè filtrar converses i negociacions entre fiscals i advocats constitueix una falta molt greu, prevista a l’article 62. 12è, de l’Estatut Orgànic del ministeri fiscal, que pot aparellar sancions molt greus, entre d’altres la separació de l’òrgan.

Notícies relacionades

Meravellosa calamitat

Salut mental a la universitat

El que no entenc és que magistrats tan il·lustres com són els cinc que han decidit que convé investigar el fiscal general i la fiscal provincial de Madrid considerin que constitueix secret penalment rellevant, o una informació "que no ha de divulgar-se", que és el que exigeix l’article 417, les negociacions i acords a què arriben fiscals i advocats en l’àmbit penal, que es porten a terme amb tota publicitat, perquè són abocats a materialitzar-se en un judici oral i públic, que com el seu propi nom expressa és el més allunyat del secretisme. Com va dir fa poc el professor Jordi Nieva, les informacions sobre aquests acords no s’haurien de considerar secretes, "sinó transparents, per estar sotmeses a control democràtic de la ciutadania".

Tinguin en compte que el delicte de revelació de secrets de l’article 417 el que protegeix és el bon funcionament del servei públic, en aquest cas de l’Administració de Justícia. De manera que és lícit preguntar-se: ¿consideren vostès, com el Tribunal Suprem, que es protegeix millor la cosa pública permetent que la Sra. Ayuso divulgui tota classe de notícies sobre la innocència de la seva parella i que el ministeri fiscal no pugui filtrar que la seva defensa està disposada a conformar-se amb dos delictes fiscals? Vostès mateixos.