Meravellosa calamitat

Aquest país és una calamitat, no ho nego. Entre que ho és, i que sembla que agradi proclamar que ho és, de manera que en el fons ho és menys del que sembla, es va apoderant d’un el missatge. Tot i que, com a missatge, està cridat a tornar-se irrellevant: un simple soroll de fons. També caldria entrar a discutir –si hi ha ganes– quin país, per unes raons o d’altres, no és una calamitat, un volcà en erupció, un territori posat del revés, un desastre organitzat, una fàbrica d’oportunitats perdudes, un conjunt de persones trasbalsades a l’altre costat del conjunt de gent tranquil·la.

Però com a calamitat, el nostre país és potser un dels millors, ens hem d’atrevir a afirmar-ho. De vegades no es pot elegir en quina cosa s’és el millor. El millor en el pitjor no és el que un preferia, però simplement toca, i s’ha de suportar. Aquesta persecució obstinada a ser el millor en alguna cosa i a intentar aconseguir-ho a qualsevol preu qui et diu que no acabarà trasbalsant-te.

A saber en quina nació pròspera, decent i avorrida acabaríem convertits si erradiquéssim de sobte les nostres misèries. Prefereixo no pensar-ho. Em fa por, o almenys mandra. Preguntem-nos si hi ha un país que no estigui exempt de defectes majúsculs que el priven d’erigir-se en exemple absolut per a d’altres. Una nació atziaga també pot ser un lloc meravellós.

Notícies relacionades

¿Jutges vs. fiscals?

Salut mental a la universitat

En el fons, i fins i tot reconeixent que ens avergonyim de ser com som, si ens donessin un maletí amb cent milions d’euros per exiliar-nos allà on volguéssim, i viure bé, ens n’aniríem a Espanya. Les coses han de seguir sempre el seu camí natural, tot i que impliqui la seva perdició.

Una vegada li vaig llegir a Josep Pla –tant de bo no m’equivoqui d’autor– la història d’un matrimoni de camperols que passejava pel camp i va veure penjat d’un arbre un home que encara respirava. El van salvar i el van portar a casa. Al cap de pocs dies, van advertir que l’home no els agradava. Hi havia alguna cosa en ell que feia por. "Cal deixar que les coses segueixin el seu curs", va coincidir el matrimoni. I van agafar l’expenjat i el van tornar a penjar. Un país segueix el seu curs.