El meu gol d’Iniesta

No hi va haver un gol d’Iniesta. N’hi va haver 43 milions. Cadascú va viure el seu. De la mateixa manera que tots ens recordem del que fèiem durant un atemptat o un magnicidi, o el dia que va morir Diana de Gal·les, tots recordem on vam veure el seu gol. Els més afortunats, en directe, en aquell estadi sud-africà sumit en la boira de l’hivern austral. D’altres, en un hospital, a punt d’una nova cardiopatia després d’haver superat un infart, o a casa, amb la família i amics, agafats a una ampolleta de cervesa com a un rosari, mentre recitaven els misteris dolorosos respirant amb dificultat per la puntada de peu de De Jong.

El 8 d’octubre es va retirar el senyor Andrés. Com a futbolista, ho ha aconseguit tot. Com a persona, ha aconseguit el que és insòlit: unir les dues Espanyes. No només pel gol que ens va donar el Mundial del 2010 i aquesta estrelleta que és com el Toisó d’Or del futbol, sinó per la seva manera de ser, barreja d’humilitat, ambició, força, fragilitat, timidesa i qualitat a doll que el feia ballar, flotar i pontificar amb els peus al camp. No et pot caure malament, Iniesta. És metafísicament impossible. En ell hi ha una mica de tots nosaltres, de la nostra infància al pati de l’escola, de la pilota i l’entrepà. I en ell hi havia alguna cosa d’ungit per reivindicar tot un país.

Aquell 11 de juliol jo era al Iemen, on treballava per a la nostra ambaixada. Hi havia allà una potent missió diplomàtica holandesa. La coincidència dels dos països en la final ens va servir per organitzar una festa junts i enterrar discussions no sempre coincidents sobre un Estat que mai acabava de sortir de la dificultat. El juliol del 2010 la vida era relativament plàcida a Sanà. Quedaven sis mesos per a l’esclat de les Primaveres Àrabs. Vivíem encara en una relativa despreocupació. Vam llogar la sala d’un restaurant, i els nostres amics, més proveïts de mitjans, es van encarregar d’instal·lar-hi tot el necessari per fer ambient. Com que ells van pagar la part del lleó, no van reparar en grans de vidre de color oraanje fins que el menjador va semblar més un temple consagrat al déu Ganesh que un restaurant llest per a una final d’un Mundial de futbol. Hi havia fins i tot retallables a mida natural de les estrelles dels dos equips, déus pagans de cartró que van sorgir d’enlloc. Holanda ja havia perdut dues copes en el passat amb el millor equip de la història –un record per al gran Neeskens, mort recentment–, i per això tots vivíem allò amb angoixa. Ells, per temor que la dita de la tercera i la vençuda no es complís. Nosaltres, verges en aquests combats, per no saber com gestionar la possible decepció d’una derrota, de perdre una oportunitat que potser mai es tornaria a presentar, de viure un nou 98. I aquesta angoixa va durar 116 minuts. Fins que va arribar aquesta jugada absurda, enrevessada, gairebé escolar, amb final d’apoteosi. Fins que Iniesta va redimir un país i la maledicció dels quarts, i, per una vegada, vam sentir, in extremis –no podia ser d’una altra manera, dolor i glòria-, que érem un país de veritat, que tornàvem a fer història cinc-cents anys després i que, d’ara endavant, ens deixarien jugar al pati dels grans i no ens robarien l’entrepà.

Els iemenites, amb Espanya

Notícies relacionades

Xocs de trens

‘Tradwives’

Els iemenites anaven majoritàriament amb Espanya. Al-Andalus, el Barça i el Madrid ens guanyen simpaties indefectibles a tot Aràbia. Quan va acabar el partit, alguns ens vam mirar dient: ¿I ara, què es fa? Mai havíem guanyat tan en gran. No hi havia un protocol de celebració establert. Després de felicitar els inconsolables holandesos, vaig sortir amb el meu cotxe al carrer. M’acompanyava un amic marroquí (!) que onejava una enorme bandera d’Espanya per la finestreta, amb mig cos fora i passió desfermada. Després de donar unes voltes per la zona, tocant el clàxon, vaig mirar pel retrovisor i vaig veure uns cinquanta cotxes seguint el meu. Una enorme serp en aquella nit remota d’estiu en què Sanà va ser espanyola. Cridaven "Hisbaaaniaaa!!!" i compartien la nostra alegria com si fos pròpia. Alguns, kalàixnikov en mà, com en un casament, disparaven al cel des dels seus vells Land Cruisers. Mai vaig destacar per la meva fusta de líder. I sense voler-ho, havia format una rua sentint-me a un temps com Carlinhos Brown al passeig de Gràcia quan el furor antiglobalitzador i com Bin Laden a Peshawar galvanitzant els seus seguidors.

Després de diverses voltes a l’arena, se’m va acabar el repertori i ja no vaig saber què fer per tornar a casa sense tenir de convidats tota la cohort de cotxes i barbuts tribals que ens seguien fidelment. Vaig intentar accelerar, però no els feia el salt. Quan per fi vaig aconseguir driblar-los i em vaig ficar al llit amb l’l’emoció, els somnis em van portar al pati de l’escola en un partit aferrissat contra els grans. La senyoreta Estrella ja tenia el xiulet a la boca perquè tornéssim a classe, quan em va arribar una pilota rebotada i aèria i la vaig xutar amb tota l’ànima de volea. Gol. Campions del món. Gràcies, mestre.