Els partits catalans

Puigdemont compta

Junts és avui el segon partit català i té un líder indiscutit. El que el seu congrés decideixi el cap de setmana a Calella serà important per a Catalunya i per a Espanya

2
Es llegeix en minuts
El expresident Carles Puigdemont acompañado del president del Parlament Josep Rull y los diputados Albert Batet, Mònica Sales y Josep Rius en Waterloo

El expresident Carles Puigdemont acompañado del president del Parlament Josep Rull y los diputados Albert Batet, Mònica Sales y Josep Rius en Waterloo / ACN

Les últimes eleccions catalanes les va guanyar el PSC i l’independentisme va perdre la seva majoria al quedar-se només amb 59 escons. Però Salvador Illa, amb 42, també és lluny de la majoria absoluta de 68. Per això l’única manera de donar vida a la legislatura va ser un pacte del PSC amb ERC i els Comuns. I ERC –malgrat estar pendent d’un conflictiu congrés– va actuar amb intel·ligència per evitar la repetició electoral.

Però Junts (35 escons) és el segon partit i el cap de setmana celebra el seu congrés a Calella. A més, ara com ara, el PSC i Junts són els dos únics partits amb un lideratge consolidat.

Puigdemont és el ciment de gent molt diversa. Sense ell, Junts seria molt menys rellevant. Però també és un factor d’inestabilitat. Segueix a Waterloo, malgrat que la llei d’amnistia és vigent, perquè el Suprem, en comptes de recórrer-la com era el seu dret, va optar per no aplicar-l’hi amb una alambinada tesi. I mentre Puigdemont sigui fora, ni Junts –ni Catalunya, ni Espanya– recuperaran la normalitat. Una prova simple: Junts ha renunciat a nomenar un líder de l’oposició, a què té dret, perquè Puigdemont no pot ser al Parlament. I això malgrat que havia dit que no volia exercir de líder de l’oposició.

Però, mentrestant, el que faci Junts compta. Toni Bolaños, bon analista, ha escrit que Puigdemont vol, sense renunciar a l’independentisme, ressuscitar l’antiga CDC. I algunes posicions econòmiques, i una actitud menys dura davant Sílvia Orriols, així ho indiquen. I sembla que la reducció de jornada a les 37,5 hores no s’aprovarà perquè els diputats de Junts no la votarien. Per això la CEOE està ferma davant Yolanda Díaz.

Puigdemont vol que Junts sigui un centredreta ampli. Com la CiU de Pujol. I bona prova és l’acord amb el petit partit Demòcrates d’Antoni Castellà. I una de les poques coses filtrades és que Castellà, que liderava l’ala independentista de la Unió Democràtica de Duran Lleida, serà –al costat de Turull– un dels dirigents de més pes. I a Castellà, exdirigents d’Unió li reconeixen preparació i habilitat. Però s’haurà de veure perquè a Puigdemont sempre li agrada tenir diverses cartes. ¿Quin serà el paper d’Agustí Colominas? ¿Quin poder retindrà Laura Borràs?

Notícies relacionades

Però, ¿es pot recuperar l’essència de CiU –la voluntat de Pujol d’aspirar al 45% dels vots– amb la independència com a nord? Pujol era tan independentista com Puigdemont –i més que Artur Mas–, però mai va ser la seva prioritat. La seva era que la coalició CiU encarnés la centralitat, un partit gairebé atrapa-tot per poder manar amb comoditat. I és molt difícil que un ampli partit de centre tingui més del 40% del vot si a més exigeix combregar amb la independència.

Puigdemont és resilient, però no ha guanyat mai les eleccions catalanes. Guanyar-les, i bé, com feia Pujol, exigeix un doctorat en saber circular per l’ínclita ambigüitat dels catalans. I Puigdemont no el té. Però compte, el camí que marqui a Calella comptarà.