Ni inici, ni mig, ni final

Els dies estan plens d’històries que comencen pràcticament per la paraula final i allà mateix s’acaba tot, sense gaire història, frustrada com un gelat que et cau a terra tot just sortir de la gelateria. No hi ha gaire més a fer, tret de potser buscar-se una història nova, que arrenqui amb altres ingredients, si pot ser. Pots passar-te temporades abandonat en aquest bucle, buscant començaments prometedors que condueixin la teva vida a un punt més agradable: un apartament en una altra zona, un treball amb millors expectatives, unes vacances com les de fa 10 anys, un respir, en fi, dels temps en què estàs instal·lat. En la desesperació, hi ha qui preferiria no tant un futur millor com un passat repetit; qualsevol cosa menys l’avui.

Tampoc és que estiguis demanant la lluna. Potser ja vas deixar enrere l’era en què desitjaves fer alguna cosa gran. Et conformes amb fer una cosa petita, però alguna cosa. Potser és que cal fer alguna cosa encara més ínfima, que gairebé no admeti el verb fer. A Historias de cronopios y de famas, Julio Cortázar enumera una sèrie de "meravelloses ocupacions", bastant mínimes, les conseqüències de les quals poden no ser petites, com anar caminant pel carrer comptant els arbres, i cada cinc castanyers aturar-se i girar com una baldufa, o entrar en un cafè i demanar sucre i formar una muntanyeta al centre de la taula. L’ocupació més meravellosa era aquella en què li talles una pota a una aranya, la poses en un sobre, i escrius al Ministre de Relacions Exteriors, que en el moment que la rep empal·lideix i renuncia al ministeri, i l’endemà entren les tropes enemigues i tot se’n va en orris i és un dijous d’un mes senar d’un any de traspàs.

Notícies relacionades

Promoció de la usura amb diner públic

Només guanyes si et diverteixes

És bastant habitual que alguns dies comencin amb un "S’ha acabat tot", com a resum. Només és el principi, però tots sabem que ja ha arribat el final. En un simple instant se’ns revela de manera simultània el començament, el final i el mig, i ens quedem en el no-res. Podem sobreviure sense inicis i sense colofons, però ¿sense mitjos, que és precisament en el que es demora la vida, en el mentrestant? Quan passa, i passa sovint, deixem de perseguir aspiracions i ens conformem a anar darrere de respostes que expliquin el que passa, sense més ni més.

Per moments, la vida ens sembla menys una qüestió de plans, expectatives, esperances, que de psicoanàlisi i de recerca de la veritat enterrada. Delicada deriva aquesta de perseguir recòndites respostes. El que em fa pensar en Doctor Portuondo, les memòries de Carlo Padial de l’època en què es va sotmetre a psicoanàlisi amb un doctor desequilibrat, necessitat de tanta o més teràpia que els seus pacients. En un moment donat, quan Padial advertia que alguna cosa no anava bé en la seva vida, i es proposava acudir a la consulta de Portuondo, a qui havia estat escoltant en audiocassets, es va trobar amb un vell amic del seu pare, que va mirar de dissuadir-lo per tots els mitjans de baixar per aquella muntanya. "No facis psicoanàlisi", li va advertir. "És un error. Trobaràs massa respostes".