El Miquel Barceló del Barça

És el perill que tenen els artistes quan expliquen la seva obra. O quan els altres mirem de fer-ho. A vegades, sobrepassem les expectatives i convertim l’art en una explicació raonada que va contra l’essència mateixa de l’obra. Això ha passat, al meu entendre, amb el cartell de Miquel Barceló, el del futbolista que és tots els futbolistes, aquest "jugador fet de molts jugadors, però també de molts animals marins i terrestres, de moltes plantes, de minerals, de cavalls, d’animals mitològics, d’elefants, de canguros, de taurons". A mi, l’obra de Barceló em sembla apoteòsica i esclatant, i estic d’acord amb el que diu Joan Burdeus: "Va a la recerca de formes alternatives que posen en suspensió el guió establert". Sobretot el Barceló terrestre, el de la lluita amb i contra el fang, el dels cops de puny a la matèria informe. Aquest Barceló del Barça no m’agrada tant, però això no vol dir res. Em fa pensar en un gólem jueu o en un zombi acabat de sortir de la tomba, amb tot de cucs que malden per abandonar el cos putrefacte. Això va a gustos. Tampoc no m’agrada el lateral esquerre de la capella de la catedral de Palma – massa ensucrat, per mi –, i, en canvi, el frontal, l’altar, em sembla una meravella. El mateix Burdeus diu que "aquest home de traç gamberro" és un crit de les "forces crues i atàviques" en contra de la racionalitat i dels algoritmes. Cadascú hi diu la seva. N’hi ha que hi veuen un farsant de la postmodernitat i n’hi ha que hi veuen el geni que relliga la tradició pictòrica catalana. La millor aportació de totes, però, és la del poeta Sebastià Alzamora. Ell, que sap com són els de Felanitx (expansius, bromistes, aventurers) afirma que "els futbolers no veuen que Barceló es collona d’ells". Potser és això, simplement això.