Personatges de ‘Gran Hermano’

El periodisme polític es nodreix des de fa molt de les declaracions del líder de torn. Els seus caps de gabinet ho saben i darrere d’aquest joc hi anem tots. Els he de reconèixer que és divertit, però insubstancial. Els temps són més líquids que mai. De la mateixa manera que l’economia actual es mou partint de projeccions de futur, de supòsits, la política no es quantifica sobre allò realitzat, o el que asseguren es farà, sinó de declaracions projectades al futur. Així, tot és possible i només cal esbossar-lo en l’aire. La complicitat amb el líder fa la resta. Ni tan sols fa falta ser militant.

Dibuixem una escena d’aquests dies. Pedro Sánchez diu "delinqüent confés" al nòvio d’Isabel Díaz Ayuso. Imagino que utilitza "confés" i no "presumpte" perquè va reconèixer els seus actes de frau a Hisenda. És una irregularitat, sens dubte, però amb un nivell il·lícit de baixa intensitat ja que va admetre l’error. Després de qualificar de delinqüent la parella d’Ayuso, el president la convoca a una reunió al nivell de la resta de presidents autonòmics. No sembla el millor moment per a l’escena. La diplomàcia tindrà poc espai per moure’s, però allà queda la invitació. Amb diferència d’hores, la presidenta de la Comunitat de Madrid llança un aspre "són vostès uns mafiosos i uns estalinistes treballant contra l’adversari", diu del Govern socialista. I afegeix que són "uns tirans i caradures". Dilluns és quan vam descobrir que Sánchez havia convidat Ayuso a la Moncloa divendres i que la presidenta li havia respost que no hi acudiria a causa de la quota catalana i per les seves "gravíssimes acusacions" contra ella i la seva parella, que van ser repetides per molts dels seus ministres.

Notícies relacionades

La creu de Sant Andreu

L’error convergent

Això de la quota catalana està situat al terreny de les entelèquies de futur, abans comentades, que ni estan debatudes ni acordades i, a més, mal qualificades, perquè de moment l’única comunitat d’Espanya que té quota és el País Basc. En tot cas, forma part del debat polític. La qüestió nuclear és l’altra. Tot sembla una discussió del programa Gran Hermano, la principal característica del qual, almenys quan hi passes fent faig zàping, és que estan cridant i discutint per unes tonteries monumentals. Sánchez i Ayuso s’assemblen a concursants del reality. La terminologia és hiperbòlica.

Quant a l’estratègia política: ¿vostès haurien acceptat la invitació d’algú que acusa la seva parella de delinqüent? En cas de tractar-se d’un familiar, possiblement, no. La política és una altra cosa. Ayuso perd l’oportunitat de dir a Sánchez algunes coses a la cara i defensar els madrilenys. Es comporta com un president de la Generalitat en època del procés.