Només guanyes si et diverteixes
El meu primer ídol blaugrana ni tan sols va existir (més enllà de la ficció) i el meu record fundacional com a culer a són els meus ulls amarats de llàgrimes mentre les meves ungles intentaven rascar en un pupitre de fòrmica un adhesiu on posava: "Barça, Campió d’Europa 1985-1986" (havíem perdut). En la setmana del 125 aniversari del club, potser és moment de recordar-lo.
Jo tenia cinc anys i vaig aprendre a llegir amb els còmics d’Eric Castel, un personatge francès de cabell grisenc i esquerra portentosa. En la seva etapa daurada, que arrenca el 1979, arribava de l’Inter de Milà per guanyar-se el cor d’una grada que, en el món real, acabava de perdre Johan Cruyff, "un talent amb l’aparent fragilitat d’un exbateria dels Beatles i l’astúcia d’un agent de canvi i borsa", com el va definir Montalbán.
Aquell 7 de maig del 1986 pujava les escales de pàrvuls quan un company em va treure el meu còmic i va trencar una vinyeta de Castel fent un gol per l’escaire. Que el meu primer ídol va ser un personatge de ficció potser explica que ara sigui novel·lista i no entrenador d’alevins. Però no vaig interpretar aquella barrabassada com un mal presagi: aquella nit el Barça guanyaria la Copa d’Europa. No la jugaria, sinó que la guanyaria. La final era contra un equip de Romania i es disputava a Sevilla, en un camp ple de banderes blaugrana. Era tan gran la convicció que aixecaríem la copa (de fet, hores enrere els adults ja les aixecaven als bars) que des del dia abans havia circulat per la ciutat un adhesiu amb la llegenda de Campions, envoltada de confeti blau i grana, cortesia d’un diari esportiu. Així que, ja a classe, vaig arreglar acuradament la vinyeta i després vaig enganxar a la meva tauleta escolar aquell adhesiu.
La ciutat estava eufòrica i ni tan sols pensava en l’altra final perduda, el 31 de maig del 1961 contra el Benfica. Que no ho fes jo, que naixeria dues dècades després d’aquell partit maleït, té una disculpa. Que no ho fessin els fabricants d’adhesius triomfalistes, no tant. Aquella altra nit el Barça havia caigut després d’estavellar quatre pilotes als pals, que llavors eren quadrats. Després d’aquell partit, els organismes internacionals van adoptar una decisió que arribava un xic tard: a partir de llavors, i fins ara, serien rodons.
Pessimisme congènit
Cruyff, el que havia batejat el seu fill com a Jordi, el que havia introduït la modernitat just l’any que els meus pares van arribar des de Galícia, el que s’havia enfrontat a la policia franquista a Màlaga, va tornar poc temps després. Arribava com a entrenador, així que vestia una gavardina de detectiu privat disposat a resoldre l’enigma del nostre pessimisme congènit, una història on tant cabia un president assassinat pel feixisme com un rei dels xamfrans obstinat que la vida fos avorrida.
Notícies relacionadesAmb Cruyff vam guanyar la primera Copa d’Europa vestint una samarreta sense publicitat, de Meyba, una marca gloriosa que venia xancletes a la Barceloneta. També ens va explicar que el més difícil és en realitat senzill. Si tu tens la pilota, ells no poden fer gol. Juga com si mai poguessis cometre un error, però no et sorprenguis quan ho facis. El davanter és defensa i al revés. I no importa l’alçada, perquè es juga amb el cervell. En definitiva, surt i disfruta. Al camp i a la vida.
Després vindrien Guardiola, Messi i Lamine. Però, educats en els perills de la supèrbia i també de la desgràcia, havíem après l’essencial: un només guanya quan es diverteix.
