Ángel Sánchez : Seriós i meticulós
El periodista, nascut a Talavera de la Reina, ha mort als 78 anys. El 1978 va formar part de l’equip fundacional d’EL PERIÓDICO, del qual va ser director i director adjunt fins que es va jubilar, el 2006.
Enrique Arias Vega va ser director d’EL PERIÓDICO entre el 1985 i el 1988
La seva professió, de la qual estava enamorat, era explicar què passava, sense mitges tintes ni compromisos
Ángel Sánchez /
La seva obsessió era la veritat. Tant li feia si aquesta veritat molestava a algú perquè agradar o no agradar a la gent no era el seu ofici. La seva professió, de la qual estava enamorat, era explicar el que passava, sense mitges tintes ni compromisos espuris. Vam treballar colze a colze molts anys i no li va importar mai dur-me la contrària quan jo estava equivocat ni animar-se quan donàvem una exclusiva, cosa que li agrairé sempre.
L’Ángel era un home íntegre, que es va guanyar molts amics en una professió en què els egos i les rivalitats de vegades et juguen males passades. Però ell no era home de fílies ni de fòbies i sempre reconeixia el mèrit dels altres quan el tenien. Per això, la història d’EL PERIÓDICO no seria la mateixa sense ell.
En una època complicada per al sector, quan va sortir l’edició catalana d’El País, la redacció d’EL PERIÓDICO va quedar delmada per la gran quantitat de periodistes que se’n van anar, però l’Ángel es va mantenir fidel al seu rotatiu, del qual havia sigut un dels fundadors, creient en el seu futur i en el que llavors era un equip de gent jove i sense complexos. És més, en aquella etapa en què l’Ángel va pertànyer a l’equip directiu del diari, EL PERIÓDICO no només no va perdre exemplars davant la nova competència, sinó que va augmentar la difusió, feina en què ell va exercir un paper essencial.
També el va exercir en la selecció i el manteniment de l’àmplia xarxa de corresponsals d’EL PERIÓDICO, tasca que va ser un esforç gairebé exclusiu de l’Ángel i que va fer que els col·laboradors allunyats geogràficament de la redacció li tinguessin una devoció gairebé filial, per la qual li agraïen quan els criticava la feina si no havien aconseguit l’excel·lència que se n’esperava i que habitualment aconseguien.
Tota la seriositat i meticulositat del nostre home a l’hora de fer la seva feina, com hem revelat fins aquí, no amagava una vena humorística a la qual va donar sortida setmanalment al Jueves i que demostrava que es pot compaginar el rigor amb la ironia i la sàtira, cosa que ell feia com ningú.
Per això, pel seu caràcter tot terreny en una professió plena de divos i per la seva bonhomia, de la qual poden donar fe els seus subordinats, tant al Mundo Diario abans com a EL PERIÓDICO després, el trobarà a faltar una professió en què, malauradament, amb prou feines queden persones com ell.
