Canviar Barcelona sense dialogar amb la ciutat

Al cap d’un any i mig de perdre les eleccions, Colau s’acomiada sense haver fet un balanç autocrític

2
Es llegeix en minuts
Canviar Barcelona sense dialogar amb la ciutat

Canviar Barcelona sense dialogar amb la ciutat

El balanç d’Ada Colau al capdavant de l’alcaldia de Barcelona continua suscitant controvèrsia. Pateix, en certa manera, del mateix biaix que va caracteritzar una manera de governar presidida per la idea de canviar la ciutat, però sense esgotar el diàleg amb tots els seus ciutadans. Hi contribueix el fet que Colau no hagi aprofitat l’últim any i mig –des que va perdre les eleccions– per formular una revisió crítica de la seva obra. Aquesta falta d’autocrítica va tornar a ser present, ahir, en el seu discurs de comiat del consistori, quan va tornar a carregar contra les elits de Barcelona. En comptes de discernir entre les propostes seves que van concitar suficient adhesió de les que van suscitar una àmplia oposició, l’exalcaldessa prefereix afirmar que si les coses no van sortir millor va ser per l’oposició dels poders econòmics que li van interposar nombroses i poc fonamentades querelles.

Quan va assumir l’alcaldia, Colau va encertar a identificar alguns dels problemes que qüestionaven un creixement sostenible per a Barcelona. No obstant, el balanç de la seva gestió posa de manifest que, en política –sobretot en l’àmbit municipal–, detectar els reptes no sempre és sinònim de trobar-los la solució més adequada. Aquella capaç d’arbitrar els recursos i els consensos necessaris. En cas de no ser així, de poc serveix el diagnòstic. És més, tot és susceptible d’empitjorar, com va passar amb l’accés a l’habitatge, l’overbooking turístic o la seguretat ciutadana, durant els seus 3.423 dies de govern.

La seva arribada a l’alcaldia serà recordada sempre com la de la primera dona que ha exercit aquest càrrec, i també com una expressió de l’onada de protesta que va escombrar el país després de la crisi del 2008. Aquest doble significat suposava una gran responsabilitat que ella i la seva formació política no sempre van saber gestionar. En termes d’inversions, els barris més necessitats van comptar efectivament amb un esforç que compensava un dèficit històric. Tot i que lluny d’aquesta gran revolució que va suposar l’urbanisme dels primers anys de l’ara criticada Transició.

La voluntat de Colau de vincular el futur de la ciutat a la perspectiva d’un desenvolupament verd era, i continua sent, un objectiu necessari. No obstant, la implementació polèmica d’algunes de les mesures presentades com el símbol d’una nova Barcelona confirmen que tot canvi ha de tenir en compte els efectes col·laterals indesitjats. Una cosa semblant va passar amb la vivenda, on l’augment de la promoció pública no va ser suficient per incidir en uns preus del lloguer que continuen expulsant molts joves de Barcelona. D’altra banda, condicionada probablement pels seus orígens, Colau no es va adonar mai que els barris amb menys recursos són els que més pateixen el deteriorament de la seguretat ciutadana.

Ada Colau continua sent una política rellevant per a l’espai polític que va contribuir a construir. Avui, ni els Comuns a Catalunya, ni Sumar a la resta de l’Estat, passen pel seu millor moment. Malgrat això, l’exalcaldessa ha decidit, legítimament, marxar fora i dedicar un temps a fer classes a la Universitat de Milà. Tot i que sigui una decisió difícil d’envoltar d’èpica. El temps serà precisament el que dirà si, el 2027, torna a ser la millor candidata del seu partit després de no haver sigut, durant el més de mig mandat que falta, ni veu de l’oposició ni sòcia de Govern.