El testimoni de Siri Hustvedt
Els biaixos del dolor
El llindar del dolor és "la mínima experiència de dolor que un pacient pot sentir o reconèixer". És la definició que d’aquest concepte mèdic fa la Revista de l’Associació Espanyola del Dolor, en què és descrit, el dolor, com una "experiència sensorial i emocional desagradable associada a mal tissular real o potencial". En les dues definicions es fa referència a l’emoció, aliena, en teoria, al cos, oposada i contrària, de vegades, a ell. Hi vaig arribar fa una setmana, el passat 17 d’octubre, Dia Mundial contra el Dolor. És una realitat, la del patiment físic, que m’interessa. L’he patit des d’una edat primerenca i, especialment, he vist els seus efectes, terribles, en els meus pares, morts tots dos a causa del càncer. Com a periodista, a més d’escriptora, miro de recollir tota la informació possible quan alguna cosa em preocupa. I aquest era el cas, aquell dia. Vaig descobrir, així, en un tren amb destí a Oviedo, els biaixos que hi ha en la percepció i el tractament del dolor en les dones.
Vaig apuntar, al quadern que sempre porto amb mi, les declaracions de la doctora María Blasco, coordinadora del Grup de Treball d’Atenció a les Dones de la Societat Espanyola de Metges d’Atenció Primària (Semergen): "Les dones s’enfronten a actituds escèptiques per part dels professionals de la salut, que tendeixen a psicologitzar el seu dolor, dubtant de la veracitat dels seus símptomes en funció de la seva aparença. Aquesta realitat afecta la manera en què el dolor és diagnosticat i tractat, exacerbant les desigualtats en l’atenció". Desigualtat. Cures. Dos dels pilars en els quals s’assenta la societat, encara masclista, en la qual vivim. Segons Semergen, en les dones la prevalença del dolor crònic és dues vegades més gran, almenys, que en els homes. Hi ha, a més, certes patologies doloroses més freqüents en nosaltres, com la fibromiàlgia, l’artritis reumatoide, el dolor pelvià crònic, l’artrosi o la migranya. Aquesta última malaltia la pateix, des de la seva infància, Siri Hustvedt, amb qui anava camí de trobar-me, d’allà el meu viatge amb tren. L’escriptora pateix, així mateix, sinestèsia tacte-mirall (percepció de sensacions tàctils al veure que altres persones les senten) i tremolors incontrolades, experiència a què es va enfrontar, a la recerca d’un diagnòstic, en un llibre extraordinari, La mujer temblorosa o la historia de mis nervios, en què s’endinsa, demostrant el seu ingent coneixement, en la neurologia, la psiquiatria o la psicoanàlisi.
Durant l’acte que va protagonitzar, aquell dia, el Mundial contra el Dolor, al Teatre Jovellanos de Gijón, en el qual la vaig acompanyar, Hustvedt va parlar, des de la sensibilitat, sense caure en el sentimentalisme, de la pèrdua del seu marit, Paul Auster, i va ser capaç, també, de desplegar la seva intel·ligència, el seu humor i fina ironia, al parlar de com la petició d’Una cambra pròpia per a les creadores feta per Virginia Woolf fa 95 anys continua sent pertinent. Les dones encara som castigades per la nostra ambició, s’espera que ens asseguem a la taula, en silenci, doblegades davant l’autoritat masculina, tan altiva en l’àmbit intel·lectual. Ella ho ha patit, en moltes ocasions, durant la seva trajectòria, tantes vegades vinculada al seu marit, especialment al principi. Res té això a veure amb el dolor físic. I, no obstant, fa, molt, mal. Parafrasejant el títol d’una novel·la preciosa que vaig llegir fa ja més d’una dècada, hi ha dolors que mai et seran útils.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
