Mitges veritats de les baixes

El debat sobre l’absentisme laboral sol estar embolicat amb xifres i relats en què es comptabilitzen absències justificades que responen a drets legítims, com vacances o permisos per guarda legal. Però res d’això és absentisme. Seguint la definició de l’Organització Internacional del Treball, ho són les absències no justificades, que en realitat són una cosa residual i l’empresa hi pot actuar amb la seva potestat disciplinària.

Per tant, les baixes mèdiques no són motiu d’absentisme, perquè estan legalment justificades. És una dada objectiva que s’estan incrementant, però no podem abordar-les sense rigor. I trobem massa discursos interessats i mitges veritats. S’al·ludeix de reüll a una preocupació per la salut de les persones treballadores per parlar dels costos econòmics i la suposada pèrdua de competitivitat que suposen, tot i que no afectin els marges de benefici, que les dades mostren que continuen augmentant.

Se silencien, en canvi, la responsabilitat empresarial en aquestes absències i la xifra que la majoria d’empreses s’estalvien en prevenció de riscos laborals (a Catalunya, només l’1,01% té avaluats correctament tots els seus riscos, i en el 82% la dedicació mitjana presencial dels tècnics de prevenció és de 6,32 hores anuals). Igualment, se sol ometre la sobrecàrrega que suporta el sistema públic de salut, a l’atendre multitud d’accidents de treball i malalties professionals que no són reconegudes ni per les mútues ni per moltes empreses (alguns investigadors estimen que existeix un subregistre del 75% de malalties professionals). ¿No s’haurien d’analitzar, també, els costos que suposen per a l’INSS i la inspecció mèdica les reclamacions que han de fer les persones treballadores en aquests casos?

I, quan es diu que Espanya lidera a la UE la despesa en prestacions per incapacitat temporal, no es diu també que ens avancen països com ara Suècia, Alemanya i els Països Baixos. Ni es considera com la pandèmia ha pogut impactar en la salut o l’envelliment de la població.

Les mesures que s’han pres al llarg dels anys sobre incapacitat temporal (seguiment i control de les mútues o convenis de col·laboració entre SS i comunitats autònomes) han estat més orientades a contenir la despesa (menys baixes i més curtes) que a enfortir la prevenció i la curació de les malalties i el sistema sanitari. A la vista està que no han funcionat: donar baixes més curtes no resol la malaltia i, sovint, genera noves baixes per recaiguda. El 2023, les dues comunitats autònomes amb menors durada mitjana mensual en les baixes (Navarra i Catalunya) tenien, en canvi, una incidència significativament més gran.

Observatori

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La proposta de la baixa flexible tampoc és la solució. Es planteja sense consens i només seria aplicable en algunes patologies i casos concrets. No servirà per modificar significativament la durada de les baixes, tret que l’objectiu sigui forçar els treballadors i treballadores a tornar a la feina abans de temps. El mecanisme de reincorporació progressiva ja existeix en la llei de prevenció de riscos laborals, però a Catalunya només el 13,97% d’empreses compleix l’obligació d’adaptar els llocs de treball a qui es reincorpora.

La malaltia i la incapacitat laboral tenen causes que van més enllà de la burocratització de baixes i altes. Sobretot, la falta de recursos i professionals del sistema públic de salut, la precarietat de les condicions de treball i els determinants socials. Les solucions passen per crear un observatori per al seguiment de la incapacitat temporal, en què sindicats, patronals i administracions puguem compartir i analitzar totes les dades amb el rigor degut.