La venjança del mar

Impressiona veure una famosa foto de les Drassanes de Barcelona, del 1869, on l’edifici embocava pràcticament a l’aigua. Des d’aleshores, la ciutat va anar guanyant desenes d’hectàrees al mar. Fins a desviar la desembocadura del riu Llobregat per ampliar el port. Als anys 80, la Barcelona democràtica va decidir obrir-se al mar, al qual havia donat l’esquena secularment. Es van eliminar magatzems portuaris i la barrera del ferrocarril. Però, tot seguit, es va tornar a tapar la vista al mar amb patracols com el World Trade Center, el Maremagnum i l’Imax. I es va encaixar un nou port, el Port Olímpic, que mai va ser pensat per als barcelonins. A més, es va crear el cinturó litoral, entorpint l’accés transversal del veïnat cap a la zona costanera. Es van crear atractives platges artificials on abans hi va haver barraques, però fa tot just quatre anys la borrasca Gloria va endrapar bona part de les platges i es va rabejar amb l’escullera amb onades de més de set metres. Cada any es reposa almenys un 20% de la sorra de les platges comtals. A tot el litoral espanyol, aquesta operació ha costat 132 milions d’euros durant l’última dècada. Tot sigui pel turisme. Però ja no compensa i és insostenible. Ha arribat el moment de no obstinar-se contra els fenòmens naturals inevitables.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La urbanització costanera ha sigut un gran equívoc, especialment català, valencià i malagueny. L’afany edificatori, com més a prop del mar millor, ha pervertit un espai fràgil i canviant. Per això la primera zona marina, els primers metres de mar, han de començar a ser considerats com un barri més de cada població. Analitzar-ne la morfologia i facilitar-li la seva pròpia dinàmica. La recent exposició L’oceà parla, al DHub, comissariada per José Luis de Vicente, ens mostra de manera pionera com el mar ha de ser incorporat com a integrant de Barcelona tant com ho és la muntanya. I que existeix una ciència i una economia, anomenada blava, que pot oferir grans avenços socials. El mar s’ha d’entendre com un gran aliat i no un enemic que cal envair.

Però gestionar l’espai litoral és enormement complex per l’entramat d’agents involucrats, Estat, Generalitat i municipis. Cal anar a negociar-ho a Madrid. Recordo l’acte surrealista d’anar a discutir als 90 un projecte de passeig marítim, el de la Pineda a Vila-seca, al ministeri de torn, el MOPU, a la Castellana. El nostre principal objectiu era eliminar l’habitual muret dels passejos. No va ser fàcil, ja que el ministeri tenia previstos projectes estàndard, fossin petits o grans, a l’Atlàntic o el Mediterrani. Les coses no han canviat gaire, el passeig de les Cales de Miami Platja, a Mont-roig, tot just acabat, també s’ha hagut de discutir i aprovar a 500 quilòmetres del mar. És un projecte de retirada. Vol desurbanitzar, desconstruir. Aixecar l’asfalt, acceptar l’erosió, col·laborar amb la natura i estabilitzar-la. La prepotència humana ens està donant molts disgustos. Ha arribat el moment de rendir-se i disfrutar el que hi ha.