La venjança del mar
La zona de domini públic maritimoterrestre i els seus passejos s’han de tractar des d’una nova perspectiva, la de col·laborar amb la natura i estabilitzar-la
Els mapes menteixen. És impossible que reflecteixin veraçment la línia de costa que divideix la terra del mar. Està en constant evolució des de quan els continents van començar a esguellar-se. El mar, amb la seva dinàmica litoral, s’encarrega de modificar dia a dia el seu límit. A Espanya, la regressió de la costa és notable per diversos motius: el canvi climàtic, amb les seves tempestes ja gairebé tropicals; el desglaç, amb l’augment del nivell del mar; la urbanització intensiva de la franja litoral, que evita el drenatge natural. I els rius, que baixen sense gairebé cabal ni sediments sorrencs. Tot gràcies a la nostra depredadora manera d’esprémer el territori. Segons l’informe de Greenpeace A toda costa, Catalunya bat el rècord estatal de litoral degradat, un 26,4%. I segons la NASA, que és més de confiança per als negacionistes climàtics, Barcelona serà la ciutat més castigada del Mediterrani. Patirà un augment del nivell del mar d’un metre en el pròxim segle. Recentment, l’Ajuntament de Barcelona ha modificat el projecte de passeig marítim de la Mar Bella. L’ha desplaçat 20 metres cap a l’interior, per evitar situar-se en zona regressiva pels temporals.
Impressiona veure una famosa foto de les Drassanes de Barcelona, del 1869, on l’edifici embocava pràcticament a l’aigua. Des d’aleshores, la ciutat va anar guanyant desenes d’hectàrees al mar. Fins a desviar la desembocadura del riu Llobregat per ampliar el port. Als anys 80, la Barcelona democràtica va decidir obrir-se al mar, al qual havia donat l’esquena secularment. Es van eliminar magatzems portuaris i la barrera del ferrocarril. Però, tot seguit, es va tornar a tapar la vista al mar amb patracols com el World Trade Center, el Maremagnum i l’Imax. I es va encaixar un nou port, el Port Olímpic, que mai va ser pensat per als barcelonins. A més, es va crear el cinturó litoral, entorpint l’accés transversal del veïnat cap a la zona costanera. Es van crear atractives platges artificials on abans hi va haver barraques, però fa tot just quatre anys la borrasca Gloria va endrapar bona part de les platges i es va rabejar amb l’escullera amb onades de més de set metres. Cada any es reposa almenys un 20% de la sorra de les platges comtals. A tot el litoral espanyol, aquesta operació ha costat 132 milions d’euros durant l’última dècada. Tot sigui pel turisme. Però ja no compensa i és insostenible. Ha arribat el moment de no obstinar-se contra els fenòmens naturals inevitables.
Notícies relacionadesLa urbanització costanera ha sigut un gran equívoc, especialment català, valencià i malagueny. L’afany edificatori, com més a prop del mar millor, ha pervertit un espai fràgil i canviant. Per això la primera zona marina, els primers metres de mar, han de començar a ser considerats com un barri més de cada població. Analitzar-ne la morfologia i facilitar-li la seva pròpia dinàmica. La recent exposició L’oceà parla, al DHub, comissariada per José Luis de Vicente, ens mostra de manera pionera com el mar ha de ser incorporat com a integrant de Barcelona tant com ho és la muntanya. I que existeix una ciència i una economia, anomenada blava, que pot oferir grans avenços socials. El mar s’ha d’entendre com un gran aliat i no un enemic que cal envair.
Però gestionar l’espai litoral és enormement complex per l’entramat d’agents involucrats, Estat, Generalitat i municipis. Cal anar a negociar-ho a Madrid. Recordo l’acte surrealista d’anar a discutir als 90 un projecte de passeig marítim, el de la Pineda a Vila-seca, al ministeri de torn, el MOPU, a la Castellana. El nostre principal objectiu era eliminar l’habitual muret dels passejos. No va ser fàcil, ja que el ministeri tenia previstos projectes estàndard, fossin petits o grans, a l’Atlàntic o el Mediterrani. Les coses no han canviat gaire, el passeig de les Cales de Miami Platja, a Mont-roig, tot just acabat, també s’ha hagut de discutir i aprovar a 500 quilòmetres del mar. És un projecte de retirada. Vol desurbanitzar, desconstruir. Aixecar l’asfalt, acceptar l’erosió, col·laborar amb la natura i estabilitzar-la. La prepotència humana ens està donant molts disgustos. Ha arribat el moment de rendir-se i disfrutar el que hi ha.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
