Els abusos i el poder
La dimissió forçada d’Íñigo Errejón de tots els seus càrrecs polítics i orgànics per les acusacions de violència masclista ha colpejat Més Madrid, Sumar i, per extensió, ha suposat un dur revés al Govern. La secretària de Comunicació de Sumar, Elizabeth Duval, es va afanyar a assenyalar el fins ara portaveu de Sumar al Congrés per no complir els "estàndards d’exemplaritat feminista que s’han d’exigir a qualsevol càrrec polític". I, particularment, al dirigent d’un partit que s’ha volgut distingir per la lluita contra la violència masclista. Són molts els aspectes que queden per dilucidar del cas. Per descomptat, s’ha d’esperar el recorregut de les denúncies, però també apel·lar a la responsabilitat dels que ho sabien i van callar. Aquest silenci còmplice que, tants cop, en tants àmbits professionals, encara mira de posar les organitzacions per sobre de les víctimes.
Errejón ha sigut, indubtablement, un dels rostres més destacats del que es va denominar la nova política. Va ser un dels fundadors de Podem –just fa uns dies es complia el desè aniversari de la seva assemblea fundacional–, però les divisions internes i els forts personalismes van anar minvant el projecte. Errejón va desafiar Pablo Iglesias i va perdre, i va passar a acompanyar Manuela Carmena a Més Madrid. Després va venir Més País i, finalment, Sumar. Sovint se l’ha assenyalat com la cara més amable d’aquella fornada de joves polítics sorgits dels claustres universitaris. Se li atribuïa un carisma que, d’acord amb les acusacions, va derivar en abús de poder. Un guió antic i repetit.
Tant Més Madrid com Sumar han afirmat que Errejón va reconèixer les acusacions que se li han fet. Sota aquest context, la carta de dimissió del polític resulta de difícil digestió. Ni una de les seves línies conté paraules que vagin dirigides a les víctimes, mentre que, a través d’altres termes –"subjectivitat tòxica", "patriarcat" i "neoliberalisme"-, practica una cosa semblant a l’escapisme de responsabilitats. Es pot apel·lar a la commoció del moment, però això només cobra sentit si Errejón se sentia tan impune que no tenia consciència de la repercussió dels seus actes.
La violència masclista penetra en tota la societat i cala tots els espectres polítics, però aquesta generalitat no serveix com a exculpatori ni evita que la mirada pública no mesuri amb la mateixa vara. Que l’acusació recaigui sobre un polític d’una formació que ha fet del feminisme una de les seves banderes és demolidor. Perquè la suposada autoritat moral declina en cinisme, o fins i tot en traïció. El #MeToo ens ha ensenyat que personatges públics de tot tipus –artistes, polítics, esportistes, empresaris...– creuen que ser poderosos els dona carta blanca per imposar la seva voluntat. No deixa de ser rellevant que la denúncia contra Errejón hagi aparegut de manera anònima en el compte d’una periodista, espai que la víctima va considerar segur per elevar la seva veu. Al seu comentari s’hi van afegir més dones que abocaven acusacions contra el mateix polític. Ja elevat el cas als mitjans, una denunciant va revelar la seva identitat i va acudir a la policia. El procediment és rellevant, perquè indica que, malgrat tots els avenços en igualtat, les dones encara busquen mecanismes alternatius de suport mutu davant els abusos del poder. Lluny de ser descoratjador, delata la importància d’un feminisme fort i organitzat. Només falta estar-ne a l’altura.
