Errejón i el feminisme
El masclisme i les violències són una qüestió transversal
Com a dona feminista i d’esquerres em sento trista i decebuda, però sobretot indignada i molt enfadada. El cas Errejón ha tornat a posar sobre la taula una cosa que ja sabem: que el masclisme i les violències són una qüestió transversal. Que podem trobar homes assetjadors i violents a tots els partits polítics. Una cosa inacceptable avui dia. Hi haurà moltes companyes que analitzaran el cas i només vull aquí aportar alguna cosa més a tota la feina feta per treure’l a la llum (gràcies, Cristina Fallarás) i a tot el que passarà a partir d’ara. Em dol especialment el que percebo com la instrumentalització del feminisme com a proposta política per part d’algú (lamentablement no ha estat l’únic ni de bon tros) que ha pretès erigir-se en aliat del feminisme i ho ha utilitzat per guanyar vots i posicionar-se. Les dones públiques i privades que cada dia treballem per aportar alguna cosa a la transformació feminista del món i de les vides no necessitem partits o persones en partits que llegeixin el feminisme com un "filó" per aconseguir vots.
Errejón, des de la seva posició privilegiada, ha pretès donar lliçons polítiques a dones i homes sovint menys privilegiats que ell que han cregut que una altra organització social era possible, una nova forma de viure en societat que implica que dones i també homes es plantegin canvis i revisions profundes sobre les nostres pràctiques vitals. Reconèixer errors, perdre privilegis, perdre protagonisme i un llarg etcètera. I és una cosa molt seriosa. Implica una posició de responsabilitat davant de la ciutadania. Perquè sabem que aquells homes que tenen poder són els que han de prendre consciència que el tenen i per què el fan servir. Promoure una política feminista implica, doncs, coherència. I, sí, soc de les que pensen que la coherència és exigible. No podem dir –com ha apuntat en el seu comunicat de dimissió– que és la primera línia política la que l’ha portat a emancipar-se de les cures i l’empatia. Estem parlant d’assetjament i –veurem si també de violència–. Cal reconèixer-ho, disculpar-se i només a partir d’aquí potser pot començar una reparació. No podem fer servir el privilegi de la capacitat oratòria per pervertir les paraules, els significats. Venies a la primera línia política a plantejar una manera diferent de fer política, no? O no era això al final?
Notícies relacionadesCom sabem, el que és personal és polític i, per tant, et defineixen més les teves pràctiques que les teves paraules. Caldrà aclarir en els propers dies quant d’"el fi justifica els mitjans" hi havia en la seva formació política, però ens fa molt de mal a les esquerres que els homes que s’identifiquin amb aquests postulats polítics menystinguin la importància de la coherència feminista.
Una reflexió final, en la meva experiència personal –que no té més valor que ser la meva al llarg dels meus 53 anys–, els homes amb pràctiques vitals feministes –excepte honroses excepcions– no són gaire visibles en l’àmbit públic. Deu ser causalitat? No ho crec.
