Més enllà del cas Errejón

Per Sumar és un seriós revés. El PP diu que Yolanda Díaz ja té el seu Ábalos. No, perquè Errejón mai ha sigut un ministre poderós. Però el portaveu parlamentari era un dels actius de Sumar i ase magre, ple de nafres. L’últim CIS dona a Sumar un 6,3% del vot, només la meitat del de les eleccions del 2023. I Yolanda Díaz no està en el seu millor moment.

Però anem més enllà del cas puntual. Les expectatives de Sumar i de Podem (el pare de la criatura) s’han anat difuminant. Va comptar la prepotència de Pablo Iglesias al dimitir amb trompetes de vicepresident del Govern per aconseguir un rotund fracàs davant Isabel Díaz Ayuso en les autonòmiques de Madrid del 2021. Encara més, la baralla caïnita entre Iglesias i Yolanda Díaz, elegida per ell per succeir-lo en el govern de Sánchez. Però hi ha motius més de fons. Tant a Espanya com a Europa.

Recordo un sopar de finals de l’estiu del 2016 organitzat per Joaquín Gay de Montellà, llavors el seu president, en el Foment. ¿Per què no s’havia complert la profecia de les enquestes, que deien que en les eleccions del juny –repetició de les del desembre del 2015, on ningú havia sigut investit– Podem faria el gran salt i el sorpasso al PSOE? A més Rajoy va pujar de 123 a 137 escons.

La meva tesi va ser que el desembre del 15 molts electors van votar Podem per protestar contra l’augment de l’atur i el brusc canvi d’expectatives generat per la gran crisi. Però Iglesias havia exigit massa –ser omnipotent vicepresident de Sánchez- i molts espanyols es van espantar. Per això, el PSOE, que molts veien tan liquidat com el Pasok grec, va aguantar.

Però José Luis Feito, un competent economista ultraliberal al qual vaig conèixer amb Miguel Boyer a Washington el 1983 i que era el convidat estrella, em va contradir: "El que ha passat és que entre les eleccions del desembre del 15 i les del juny del 2016 a Espanya s’han creat gairebé 300.000 llocs de treball. Sí, llocs de treball potser porqueria, però en 300.000 famílies ha entrat un sou més. Potser petit, però un sou més. Conseqüència: el PP ha pujat i Podem ha punxat".

Feito va continuar: "I el que convé al PSOE és que Rajoy segueixi, es continuï creant ocupació i els obrers deixin Podem i tornin a votar el PSOE". Era discutible allò dels obrers –a Podem el van votar molts joves ‘rebels amb causa’– però a grans trets és el que ha passat. Del 2016 al 2018 l’atur va començar a baixar i davant els 18 milions de llocs de treball del tercer trimestre del 2015 ara tenim –no ja amb Rajoy, sinó també amb Sánchez– 21,8 milions. No discutim mèrits. Són gairebé quatre milions de llocs de treball més.

És un altre món. D’un 27% d’atur hem passat a un 11%, cosa que representa menys de la meitat. Malgrat la covid. I moltes empreses es queixen que no troben personal. Espanya ha tornat a créixer i la por de l’atur ha sigut substituïda per una creixent confiança, esquerdada, això sí, per llacunes com el disparament dels lloguers. En aquest context, a Podem i a Sumar els costa encarnar la protesta. Entre altres coses perquè ja fa anys que són en el Govern. I tampoc han brillat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I Europa també ha canviat. Llavors, el grec Tsipras, el primer ministre de Syriza, i encara més Varoufakis, el seu ministre d’Economia que cridava contra l’ortodoxa Alemanya, eren el gran mite de l’esquerra alternativa. Però Varoufakis ja no hi és, Tsipras va perdre les eleccions i Mitsotakis, actual primer ministre de la dreta liberal, té majoria absoluta. I no sintonitza amb Meloni sobre els immigrants.

Avui a Europa el vot radical de protesta contra "el sistema" no és d’extrema esquerra, sinó d’extrema dreta. Un dels grups d’aquesta tendència –en tenen quatre– ja és el tercer al Parlament Europeu, després dels populars i els socialistes. Tot i que Pablo, Yolanda i Íñigo ho haguessin fet millor, el 2024 no és el 2015 i tampoc els hauria anat bé.