¿També tu, Errejón, fill meu?

Lloo la valentia de l’actriu Elisa Mouliaá; es va personar a comissaria amb una declaració contundent que ja estaria parlant d’un presumpte delicte d’agressió sexual: "Va tancar la porta i va començar a fer-me petons i tocar-me sense el meu consentiment". Aquí hi ha de nou la clau. No importa que hagin transcorregut tres anys; es denuncia quan es pot, quan es reuneix coratge.

Ara bé, no s’entén per què Mouliaá, després de la desagradable escena a la festa a casa dels seus amics, en una habitació amb la balda posada, per què, dic, va accedir a traslladar-se després al domicili d’Errejón. Segurament hi ha una explicació però, de moment, se m’escapa, potser també per un biaix generacional en la mirada. Consti que sí que la crec, que amb l’ocorregut a l’habitació n’hi ha prou. La periodista Cristina Fallarás ha recopilat almenys una desena de denúncies addicionals. Pel que fa al comunicat de renúncia, Errejón pateix un narcisisme a punt de neu. No hi ha en el text sinó exculpació i victimisme, embolcallats en un llenguatge abstrús i perifràstic. ¿Què té a veure "la vida neoliberal" amb les témpores? He llegit aquests dies que el diputat està en tractament mèdic per la seva addicció al sexe i a les drogues. Bé, tant de bo surti aviat del pou. Però el problema no l’eximeix del mal causat.

El cas Errejón clava, a més, un cop tremebund a Sumar i Més Madrid en un moment delicat després de l’enfrontament amb Podem. ¿Per què esclata just ara? Sumar assumeix "fallades", però queda per dilucidar si l’entorn del politòleg coneixia els fets i va mirar de posar-hi terra a sobre. Han aplicat el torniquet amb celeritat, però la ferida és profunda i trigarà a cicatritzar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Capital polític dilapidat i munició gratuïta, obusos de primera, per a la ultradreta i per al PP, que mai va tenir el coratge de defensar Nevenka Fernández, la primera dona a Espanya que va denunciar un polític per assetjament sexual, fa més de dues dècades. Segueix en cartellera Soy Nevenka, la pel·lícula d’Icíar Bollaín que retrata el masclisme atroç que va patir la regidora de Ponferrada (Lleó).

Passen els anys, passa la vida, i a la motxilla van acumulant-se decepcions que un gestiona com pot, però cada vegada amb menys cintura, amb menys paciència. ¿També tu, Errejón, fill meu? La perillosa desafecció política anirà en augment. ¿Aquesta era la presumpta supremacia moral de l’esquerra? Potser l’error s’amaga precisament aquí, a pressuposar-la. La merda, l’assetjament des del poder, és transversal. Però la veritat sempre acaba sortint a la superfície.