Twitter (X), 14 anysi un dia
Al no ser a X tot torna a ser una mica com abans, quan el que era urgent era només el que era important. I el que és urgent sempre arriba.
Hi va haver un temps en què incloíem el nostre perfil de Twitter a la signatura del correu professional, el referenciàvem al nostre compte de LinkedIn i fins i tot alguns canals de televisió anunciaven el nom dels seus presentadors amb el corresponent nom d’usuari a la xarxa de l’ocellet. Això era quan pensàvem que Twitter era un lloc comú, un punt de trobada i intercanvi interessant i innocu. Després ja vam veure que no. Vam començar a fer metàfores quotidianes per explicar les sensacions que teníem en entrar-hi i fer scroll: que si fos un bar, mai hi entraríem. Però malgrat tot, la immensa majoria vam continuar com qui assisteix al circ: a la grada, callats i al·lucinats. Fa uns dies vaig complir 14 anys a Twitter, ara X. I van ser 14 anys i un dia. Ni un més. Em vaig donar de baixa quan vaig saber que Elon Musk, l’actual propietari de la xarxa, va anunciar que sorteja diversos milions de dòlars entre les persones que votin Donald Trump a les eleccions del 5 de novembre. Vaig pensar que no és tolerable alimentar l’imperi d’un egòlatra que tant ens pot portar a la Lluna com carregar-se el planeta sencer. En prendre la decisió, a més, vaig acusar el cansament de tant de temps tement polèmiques que em poguessin esquitxar i contra les quals, un cop més, no faria res perquè això seria alimentar qui les provoca; deixaria que una vegada més taquessin el meu nom, o el de qualsevol companya, perquè no cal caure en la provocació. Aquesta és una de les lliçons que aprens a X: passa, no en facis cas, fes com si res, aprèn que no t’afecti. Ara, si passa, no me n’assabentaré, feliçment. Perquè que deixin d’insultar no passarà. Que es pugui insultar i mentir impunement, també sota identitats falses, és un altre dels motius pels quals em vaig donar de baixa. Som pitjors que abans de Twitter. O, almenys, ara veiem com som.
Per a una periodista és difícil no ser a X, ja que allà tots els mitjans i molts companys avancen els seus continguts, però quan no ets sota l’allau incessant de notificacions tot torna a ser una mica com abans, quan el que era urgent era només el que era important. I el que és urgent sempre arriba.
