La credibilitat dels líders
Puigdemont no és l’únic dirigent que es permet faltar a la seva paraula. Més aviat, el fet que els líders menteixin és més una norma que una excepció
Congreso de Junts en Calella (Maresme) /
Aquest cap de setmana, Junts per Catalunya ha celebrat un congrés extraordinari i la seva fita més destacable és el retorn de Carles Puigdemont a la presidència del partit, fet que ha provocat la sortida de Laura Borràs del nucli de direcció de la formació independentista. Puigdemont recupera el lloc malgrat haver-se compromès durant la passada campanya electoral a abandonar la política si no era president de la Generalitat en el que constitueix un incompliment flagrant. Un altre més, perquè ja va enganyar quan no va implementar la independència, quan després de proclamar-la no va acudir a treballar al Palau de la Generalitat malgrat haver dit que ho faria i va optar per fugir, o més recentment, quan va assegurar que acudiria al debat d’investidura i després d’una breu aparició pública va tornar a desaparèixer. Però res d’això, pel que sembla, mereix cap tipus de reprovació per part de les bases del partit, que han demostrat reiteradament estar disposades a perdonar-li tot per la seva condició de represaliat.
Però Puigdemont no és l’únic dirigent polític que es permet faltar a la seva paraula de manera ostensible. Més aviat, el fet que els líders menteixin s’ha convertit més en una norma que en una excepció. Entre d’altres, va mentir Pedro Sánchez quan va dir que no pactaria ni amb Bildu ni amb Podem. Va mentir abans de les eleccions generals del 2023 a l’assegurar que mai recolzaria l’amnistia pels fets vinculats al procés sobiranista i la va acabar impulsant a canvi de la investidura. Ha enganyat Sumar al no prendre mesures quan ja tenia sospites sobre l’impropi comportament d’Íñigo Errejón, més que res per la seva militant posició al respecte. I continua enganyant quan es nega a assumir més responsabilitats i diu que, ara sí, aplicarà el protocol contra el cas. També ha mentit ERC en relació amb el grau de coneixement de la direcció respecte a la campanya de desprestigi d’Ernest Maragall a propòsit de l’Alzheimer que pateix el seu germà. I menteix Junqueras quan, malgrat ser el president del partit, diu no saber res d’aquest tipus de pràctiques. El PSOE, Sumar i ERC celebren els seus congressos en les pròximes setmanes i caldrà veure si, com en el cas de Junts, les seves bases perdonen les mentides dels seus líders, encara que aquestes contradiguin el corpus del partit i siguin només en el seu benefici.
En un sistema parlamentari en què impera el joc de les majories, canviar d’opinió és una cosa totalment legítima. I, a més, cal tenir en compte que, com que no existeix el mandat imperatiu, tot i que molts el considerin una estafa, els partits no estan formalment lligats pels seus programes electorals o pels seus compromisos previs i les decisions depenen del diputat individual malgrat que a la pràctica sigui del partit i es legitimen per l’interès general. Ara bé, una cosa és canviar d’opinió i tenir el coratge d’explicar-ho i fins i tot d’acceptar les contradiccions quan es tracta de perseguir l’interès general i una altra de molt diferent és fer passar interessos particulars per generals.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
