Errejón ens deixa deures

El feminisme més reivindicatiu va posar el peu a l’accelerador del consentiment, però, en una mena d’abraçada mortal, va quedar vinculat als espais de l’esquerra que van fer seves les seves demandes. Malgrat l’aparent simbiosi, mai van faltar veus crítiques. En són un exemple les paraules de la filòsofa Clara Serra en la seva dimissió de Més País el 2019: "Cal recordar el feminisme no només en les fotos i en les campanyes, sinó sobretot en els moments en què estem fora dels focus".

Cau Errejón i els que un dia van voler assaltar el cel estan a matadegolla a l’infern. Cau Errejón i el Govern, amb el PSOE al capdavant, sent que les gotes amenacen de fer vessar el got. Cau i el votant progressista observa el moment entre la preocupació i l’estupefacció. Cau i la dreta, sense cap tipus de rubor, pretén donar lliçons de moral: mal jutge el que sempre ha arrossegat els peus davant l’impuls feminista. Mentrestant, una part cada vegada més important de la ciutadania s’allunya de la política i, amb la distància, la democràcia perd crèdit i valor.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els missatges del populisme ultra van calant en els més joves. Reactius al feminisme, el cas Errejón serà elevat a categoria i utilitzat com a arma llancívola, i s’obviarà que sense la força del feminisme mai hauria sortit a la llum. En un món dibuixat amb traç gruixut, l’esquerra més a l’esquerra ja no sembla protagonitzada per joves brillants i descarats, sinó per pollaviejas prematurs –per utilitzar un terme que sigui del seu gust– malalts d’elitisme i narcisisme. La carta del jo, mi, em, amb mi d’Errejón és un exemple trist, i encara més el silenci tòxic que va protegir l’insostenible. Amb aquest últim gir de guió, sumat a Koldo i companyia, l’esquerra ha envellit i ha perdut llustre en l’aparador del consum polític.

Són molts els deures que queden per fer. Per al feminisme, treballar en la manera d’afrontar i resoldre conflictes sense dirigir-se cap al puritanisme ni la paranoia, tampoc confiant únicament en el punitivisme, esperant que una instància superior resolgui els combats amb el risc de caure en la vella casella de la perpètua vulnerabilitat. Per als espais polítics de nova creació, queda endinsar-se en una organització que fugi del corporativisme sectari del clan i sàpiga crear mecanismes de control i resolució, també de reparació si és necessari. De vegades, les catarsis arriben de la manera més inesperada. Potser surt una cosa bona de tot això.