¿És només el mercat, amic?

No he pensat mai que la dimensió d’un problema col·lectiu pugui servir com a coartada per a l’escaqueig individual. És més, crec que això ens porta de cap al pou del "campi qui pugui". Per exemple, el boom dels lloguers turístics, que ha desterrat tants inquilins com barris ha desfigurat, es cimenta no només en les plataformes digitals, els fons voltor o els grans tenidors, sinó també en la cobdícia d’una miríada de propietaris a qui els la bufa els danys col·laterals.

Si abans, llogant el pis a estudiants, a una parella o a una família sencera en treies deu, i ara per allotjar guiris que avui venen de Lió, demà de Londres i demà passat d’Oslo te’n cauen cinquanta, ¿on és el dubte? Doncs això.

L’altre dia vaig al·lucinar amb la flamant premi de poesia jove Miguel Hernández, una cirurgiana resident en un hospital de Madrid, obligada a compartir pis amb tres col·legues. Lola Tórtola –molt recomanable el seu poemari Los dioses destruidos– confessava com el més normal del món que els 30.000 euros d’aquest premi potser li serviran per accedir a una habitació amb llum natural.

A Madrid passen coses així. I a Barcelona, i a Màlaga, i a València, i... sí, ¡és el mercat, amic! Però que cadascú carregui el mort en aquesta funció, on hi ha guanyadors i perdedors. I, sisplau, sense hipocresia.

El lloguer parasitari és una cosa que ja van inventar aristòcrates i senadors a l’antiga Roma. Els blocs de pisos es deien illes, però el negoci era el mateix, inclosos quartots i golfes més semblants a un zulo; igual que els trasters que, avui, fins i tot alguna immobiliària té la cara d’oferir. Per això resulta utòpic pensar en una vaga d’inquilins com la que va viure Barcelona el 1931. És possible que llavors hi hagués més misèria, però existia aquesta antigalla que anomenàvem consciència de classe.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així que té raó Jaime Palomera, codirector de l’Institut d’Investigació Urbana de Barcelona: "El mercat immobiliari està dividint la societat".

Són les dues Espanyes del segle XXI. Si Machado aixequés el cap...