El silenci còmode de Yolanda Díaz
Una intenta ser lleial als seus principis i comportar-se de manera coherent al seu propi missatge en el terreny moral i en el professional, tot i que de vegades no sigui fàcil. Íñigo Errejón no deu pensar el mateix. El que va ser portaveu parlamentari de Sumar va encapçalar durant anys la tolerància zero contra l’assetjament i el maltractament contra la dona. També va fer seva la defensa del feminisme i el només sí és sí. Però tot eren paraules buides i podrides, com han demostrat les denúncies d’assetjament i de masclisme que han transcendit en l’última setmana, que ell mateix ha reconegut, tot i que sigui amb la boca petita, i que l’han forçat a abandonar la política.
Errejón, a més d’un caradura, és una mentida amb potes, per molt que tingui dret a la presumpció d’innocència davant les conseqüències penals d’uns actes que analitzaran els jutges. Les conseqüències polítiques m’interessen molt menys, tinguin l’impacte que tinguin en el seu partit i en el conjunt de l’esquerra. També prefereixo ignorar l’ús partidista del cas per part del PP i de Vox, que indignen a l’igualar corrupció i assetjament.
Notícies relacionadesEl rque és realment important i que mereix una reflexió és que Errejón no està sol, no perquè hi pugui haver altres polítics en situació similar, sinó per les persones del seu entorn personal i professional que han compartit amb ell tots aquests anys, inclosos els periodistes més pròxims. ¿Ho sabien de primera mà i van mirar cap a una altra banda? Si el van conèixer després, ¿van investigar i no van poder confirmar-ho? ¿Van minimitzar la violència en lloc de denunciar-la? Irrita sentir ara el seu antic soci Pablo Iglesias dir que d’això se’n parlava fa un any. ¿Què va fer, ell?
Entre els que s’han assentat en el silenci còmode destaca Yolanda Díaz, presidenta de Sumar, que ha eludit donar la cara, tret d’un parell de tuits. Actuar així no és ser gaire coherent amb els principis que defensa i que advoquen per posar el feminisme en el centre de la societat.
