Junts, al carril central

A diferència d’altres opcions polítiques, que viuen un temps de molta turbulència interna, el congrés de Junts ha estat una bassa d’oli. Res a veure amb la guerra caïnita dins d’ERC (fenomen usual en la història del partit), ni tampoc amb l’estat d’implosió que viu Sumar, ferit per la fallida persistent de Yolanda Díaz i el demolidor cas Errejón. De fet, respecte a aquest àmbit, tot el món polític sorgit del 15M pateix un terratrèmol, les conseqüències del qual són difícils de pronosticar. Desapareixerà Sumar fulminada per la tempesta perfecta que està patint? Es reorientaran les restes cap a noves opcions, o es refondran les velles aliances, ara que Izquierda Unida es reforça amb el lideratge d’Antonio Maíllo i Podem sembla ressorgir de les seves cendres? Sigui com sigui, tot aquest món està més fragmentat que mai, i la primera víctima serà el PSOE, que veurà com se li compliquen encara més els pressupostos, amb Sumar, Podem i IU necessitats de marcar el territori. Si afegim el convuls moment del mateix PSOE, amb barons territorials confrontant-se permanentment amb Sánchez, tot el quadre d’esquerres pateix una convulsió considerable.

A l’espai central, en canvi, allà on se situa l’espectre ideològic de Junts, les aigües són més calmes. De fet, aquesta és la primera conclusió del congrés del cap de setmana: el retorn al carril central ideològic, on històricament s’havia situat Convergència. En realitat, aquesta és l’aposta que Junts ha seguit al Congrés de Diputats, on, entre la bancada de dretes i la bancada d’esquerres, hi ha un espai central que ocupen còmodament el PNB i Junts. Però allò que ja era una pràctica de facto ha quallat com una autèntica opció de futur en aquest congrés on ha pres tres decisions importants. La primera, el retorn de Carles Puigdemont a la presidència del partit, d’on mai no havia marxat, per molt que durant un temps transitori recaigués en Laura Borràs. Tot i que Puigdemont no exercia cap càrrec dins del partit, és indiscutible que ha tingut el lideratge en tots els assumptes rellevants, perfectament complementat per l’autoritat interna de Turull, amb qui ha fet una tàndem molt eficaç. Puigdemont és el líder d’una àmplia majoria del moviment independentista, i ara és oficialment el president de Junts, en una bicefàlia que pot ser la clau del ressorgiment de l’independentisme.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Més enllà de la presidència de Junts, la segona decisió, igualment clau: l’ordenació interna del partit, amb canvis rellevants i significatius d’alguns dels seus quadres. D’una banda, nous rostres a l’executiva, amb una Miriam Nogueras en ple ascens i un Antoni Castellà que pren molta rellevància. De l’altra, el manteniment de valors sòlids com Jaume Giró, Gemma Geis o Victòria Alsina. I de final, el relleu de Laura Borràs (i el seu entorn), que passarà a ser una mena de líder emèrita amb la presidència de la Fundació. Cohesionat i ordenat el partit, i amb un lideratge indiscutible, Junts es prepara per l’assalt a l’espai central del país. En la qüestió nacional, inequívocament independentista, defensor de la identitat i cultura catalanes i preparat per plantar cara al govern Illa i reformular tot el moviment. En la qüestió ideològica, allunyat de temptacions d’esquerres dogmàtiques, a l’estil ERC-Comuns, i retornat a les posicions de defensa de la mitjana empresa, l’ordenació racional de la immigració, l’economia productiva i la priorització dels interessos estratègics catalans. De fet, en aquesta direcció, per exemple, Junts ha fet tombar l’impuestazo a les energètiques que feia perillar inversions milionàries a les comarques del Camp de Tarragona. I és en aquest mateix sentit que planteja les línies vermelles per poder votar els pressupostos: compliment de les inversions, finançament i la qüestió del català.

Congrés, doncs, per a la consolidació de Junts com a partit, amb dos objectius fixats, la combinació dels quals no és fàcil: rellançar el moviment independentista i, al mateix temps, fer oposició en els marges autonòmics, per treure l’hegemonia de poder al PSC, que, gràcies als anys de repressió, ha aconseguit dominar totes les institucions catalanes. Centrista, doncs, i alhora independentista; moviment i partit; pacte i ruptura... És a dir, un Scottish National Party a la catalana.