Junts: els convençuts i els que no

El congrés ha servit per a tot això, però també per a una altra cosa importantíssima. Ha suposat una injecció de moral i d’autoestima. La sensació dels presents al deixar Calella era d’envigoriment. Hi han ajudat els tres dies de bona convivència i la força que ha exhibit la maquinària. I també, no es pot obviar, que el rival, l’obsessió, ERC, sembla atrapada en una espiral autodestructiva. Una sensació d’entre triomf i confort es notava en l’ambient.

Fins aquí les coses van anar molt bé a Calella. Però que Puigdemont i Turull obtinguessin la direcció que volien constitueix només un èxit per a ells i, si es vol, per a Junts. Que les ponències congressuals no es desviessin del que ells pretenien, el mateix. Però un partit polític és una organització que aspira al poder amb l’objectiu de transformar les coses en un sentit positiu. És a dir, que vol governar per fer un país millor. Ni una cosa, la condició necessària −governar−, ni l’altra −transformar les coses, millorar el país−, són gens senzilles.

Notícies relacionades

La creu de Sant Andreu

L’error convergent

Junts necessita, en primer lloc, doncs, manar, tenir poder. Singularment, el Govern de la Generalitat, però també recuperar moltes altres posicions perdudes. La situació d’avui és indissimulablement fràgil, a desgrat de disposar de set diputats que, per mor d’una carambola aritmètica, resulten vitals per completar la majoria que sustenta Pedro Sánchez al Congrés. Per guanyar més poder, Junts ha de millorar notablement els seus resultats electorals. No en té prou amb esgarrapar uns quants vots d’una Esquerra carregada de problemes. Junts ha de convèncer més gent, per a molta de la qual la independència de Catalunya no és la guia i el motor absoluts de la seva existència. Ha de convèncer molts ciutadans que, siguin independentistes o no, únicament votaran Junts si els ofereix, a més d’una alternativa independentista a Salvador Illa i a un PSC més conservador que mai, sobretot una alternativa clara i sòlida en terrenys com l’habitatge, la sanitat, l’ensenyament, la immigració, les desigualtats, la seguretat, l’economia, els impostos, etcètera. Són gent que sap que la independència va, si de cas, per a llarg o molt llarg. No és només dels reunits a Calella, o dels militants, o dels votants actuals que depèn el futur de Junts. Depèn també, i de manera decisiva, de la resta. De seduir, de convèncer, d’il·lusionar una part substancial dels que no els han votat. Està bé celebrar un congrés clàssic, perfectament sota control i amb majories aclaparadores, però l’èxit o el fracàs es troba en una altra banda.

El mateix es pot dir sobre el lideratge de Carles Puigdemont, que, després d’anunciar que s’apartaria de la primera línia política, ha decidit fer exactament el contrari i s’ha tornat a posar orgànicament al capdavant de Junts. Puigdemont entusiasma els convençuts. En aquest sentit, el president és una assegurança. Garanteix un nombre determinat de vots. Però Puigdemont també és un topall, un sostre. ¿Per què? Perquè hi ha molts independentistes i encara més persones no independentistes que no votaran Junts mentre Puigdemont el representi. Mentre l’encarni d’una manera absoluta. És per això que, igual que Junts ha de deixar de focalitzar-se en la independència −tothom sap de sobres que és un partit molt independentista−, ha de treballar sincerament per generar altres lideratges, i perquè puguin tenir el seu espai per créixer i consolidar-se. Això sempre, és clar, repetim-ho un cop més, que s’aspiri, es tingui la fèrria ambició, de reconquerir el poder. De governar.